Dadà, Dadà, Dadà

Pedro Salinas

La niña llama a su padre "Tatá, dadá".
La niña llama a su madre "Tatá, dadá".
Al ver las sopas
la niña dijo
"Tatá, dadá".
Igual al ir en el tren,
cuando vio la verde montaña
y el fino mar.
"Todo lo confunde" dijo
su madre. Y era verdad.
Porque cuando yo la oía
decir "Tatá', dadá",
veía la bola del mundo
rodar, rodar,
el mundo todo una bola
y en ella papá, mamá,
el mar, las montañas, todo
hecho una bola confusa;
el mundo "Tatá, dadá".

M'estic sorprenent realment dels teus relats... t'havia llegit algun cop, però molt per sobre, avui m'estic dedicant a llegir-te només a tu i de debó que em sorprens paraula rere paraula, m'encanta la teva manera d'escriure ;-)
I també m'encanta la manera com has definit el Dadaísme ;-) [tot i que no es pot definir concretament, tu li has extret tota l'essència de la seva polpa] ;-)
Felicitats de debó!

Ei, Capdelin,
un cop vaig fer un escrit molt semblant
però no erà amb Dadà, però un dia el pujaré aquí..
Dadà, una crosta mal curada¿