Crònica d'unes vigílies de Nadal

Demà, posats a taula, oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-, Jesús ja serà nat
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar".
(Salvat-Papasseit)


Estimada, estic convençut que aquesta és la darrera carta que t'escric; qui sap, fins i tot, si serà una de les que no se't farà a mans. Desconec la sort d'aquesta nota sense remitent, però sento la impagable necessitat de redactar-la, sense embuts ni patètics eufemismes que disfressin el que vull transmetre't. Hom assegura que, avui i d'una manera indefectible, el meu nom està dels primers de la llista. Fa dies que he deixat de creure en les elucubracions estèrils, pel que fa a un indult imminent. Els que fa més temps que som aquí apostem fort a l'hora de afirmar que això no és un cavall desbocat sense genet. Tenim Nadal a tocar, quinze dies mal comptats, Elisa. Jo, ja no hi seré: feia temps que, ambdós, ho sospitàvem. Sempre he sentit a dir que Déu té reservat el Cel als qui se n'han fet mereixedors; i, a hores d'ara, potser és en l'únic sumaríssim en què, la gent com jo no hi som encabits. És per això que desconec quin destí etern hom em té reservat a mi. Això no em neguiteja ni poc ni gens; en aquesta cruel travessa tan rogallosa i limfàtica, pateixo més per tu i per la nena que per cap altra cosa. Quinze dies justos i us diran que ha nascut un infantó, us ho diran d'esquena i en llatí. La redempció del món per una banda, l'espeternec dels màusers a trenc d'albada per altra... quina estranya comunió! Quina convergència de despropòsits! Quanta ignomínia disfressada de justícia!

Elisa, hi ha una cosa tant o pitjor que aquesta sordidesa social que a partir d'ara us tocarà de viure: l'anacronisme més barroer i maldestre fet llei. En veureu de molt grosses; de grosses a no dir. Us haureu d'empassar, i una mil vegades, el llefiscós gripau de la burla i l'escarni més ferotge. Us voldran fer creure que pagareu "in saecula saeculorum" la nostra culpa; us diran que vam desfermar l'ira d'aquell Déu implacable del Vell Testament que imposava la seva jurisdicció a plantofades. Deixa'm defensar la meva persona, estimada, tot parlant de mi, cosa que ja saps que ben poc m'agrada; penso, honestament que si mai he pecat d'alguna cosa és d'ingenu i, a tot estirar, de mal pare. A hores d'ara, defenso amb contundència extrema que no us mereixeu que ningú intenti fer-vos desviar la mirada per culpa meva. Procureu sempre alçar el cap davant de tot i de tothom; us ho poden prendre tot, llevat la vostra dignitat com persones: la vostra dignitat de dones. Us bufetejaran amb sarcasme, amb indolència o amb obduració malaltissa. No oblideu mai que érem qui érem, i en conseqüència, només us resta defensar ser qui encara sou.

En dates com les d'avui, temps era temps, a Reyners, els nens fills de les lleganyes i les xinxes franceses, anàvem a doctrina a l'espera del gran esdeveniment: de l'arribada del fill de Déu fet home. Vaig passar gran part de la meva infantesa educat per un capellà. Sempre t'havia sorprès, Elisa, que un fill de boscaters desarrelats sabés de lletra com sabia, oi? Aleshores els sacerdots d'allí, com els d'aquí, eren els veritables paladins de la cultura. Altra cosa és que la compartissin amb els altres, tal i com van fer amb mi. Recordo, estimada, que preparàvem el Nadal amb el mateix delit que, sis mesos abans esperàvem al bell mig de la plaça que arribés la torxa que duia el foc del cim del Canigó. Enguany tindrem (tindreu) Nadal, però sospito que trigaran molt a tornar a cremar teies que impliquin alguna cosa més que no sigui del tot esperpèntic, banal i folklòric.

Saps? Mai no t'he vist somriure amb complaença; i moriré sense haver-t'ho vist fer. És cert que vida t'ha donat poques alegries, pocs motius per a la gresca desfermada; de fet, penso que les podries comptar amb els dits d'una mà i potser encara te'n sobrarien. Immersos en aquesta insubstancialitat abstracta i forassenyada que ens ha tocat compartir, em flagel·lo en silenci pel fet de no haver sabut amarar-me ni tenir com a pròpia la teva amargor: ho sento de tot cor, Elisa. Et vas casar de negre; mai no he entès per què la gent s'hi casa, de negre. Tot d'una i, sense gairebé adonar-nos-en va arribar la nena: els dies corrien i a un matrimoni casat li pertoca tenir fills. Nosaltres vam complir amb els preceptes. Vés per on! érem còmplices i hereus del convencionalisme hieràtic de les nostres arrels; és evident que intentar trencar-los ha tingut un preu massa car. Ara ho estem pagant.

Amoreta, la nostra lluita no ha estat del tot estèril, per molt que t'ho vulguin fer creure; tot i això, no acceptis per a mi l'etiqueta d'heroi. Deixem els galons per als militars i els llepacrestes: forma part del seu ritual protocol·lari. Guarda el concepte heroïcitat per pujar la nena; a partir d'aquest mateix instant, has de ser tu, la veritable heroïna. A hores d'ara, i malgrat sigui des de la impotència i l'angoixa més roenta em lamento no haver-ho sabut fer millor, si cal et demano disculpes a fons perdut.

Quina ironia més macabre! El meu anhel, la meva esperança han estat la vostra ruïna. Aquesta serà la darrera albada de la meva vida i fins, és possible que ni tan sols vegi apuntar el sol sobre el llom d'aquest mar que ni vam arribar a veure plegats tot i tenir-lo tan a prop. A ser possible procuraré morir amb l'esguard fitant el llevant; més que res, ho dic perquè sàpigues en quina direcció he clavat la meva darrera mirada per si amb el temps vols venir-la a encalçar. Sortosament, al desembre el sol és mandrós i poc solemne: en llevar-se del tot, trobarà la nostra sang ben seca i li estalviarem l'ingrata feina de coagular-la sobre l'arena a còpia d'escalfor fluïda, tèbia i ferruginosa.

Elisa, ara et trobaràs pel camí, tot aquell vesper orb i exaltat de clarividències vanes. Te'n deixaran anar alguna d'aquelles que només serveixen per exhumar la idiosincràsia dels imbècils; deixa'ls fer: procura no entrar en el seu joc, No et facis mala sang, roman a l'espera que el castell de cartes que han vestit, s'ensorri per la seva pròpia negligència. No busquis la condescendència dels que intentin consolar-te sota el pretext discret de netejar el seu fur intern amb paraules altisonants. No els responguis quan et preguntin què poden fer per tu: massa que han fet, però sobretot, massa que han deixat de fer. Què és pot esperar d'aquell amant de la connivència, el que és capaç de fer, sense que els colors li pugin a les galtes, el gara-gara a un sistema que es recolza en el desconcert de tot un poble esclafat sota la bóta de la ignorància feta precepte?

Quinze dies justos i Nadal. No m'ho sé treure del cap. Oimés, quan ara podíem començar a escriure Nadal amb majúscula; serenament i pausada, però amb majúscula. Un Nadal que haguera costat anys i panys assolir, però al que hi haguérem arribar. Recordo que un dia vàrem proposar-nos poder viure uns Nadals de benaurança i vés per on: ens l'hem trobat entre les costelles!

La cel·la és fosca, humida. Penso que, en el fons, aquesta munió d'ossos sense rostre que belluguem amunt i avall entre quatre parets s'han abandonat a la seva sort. Esdevenim un estol de lèmurs sense remissió. Aquí tot es relativitza fins a l'extrem: la por, el fàstic i sobretot, sobretot, la fe comparteixen les viandes del mateix plat. Penso que, en general, hem perdut la por, el fàstic i la fe, per què ja no tenim on agafar-nos, ni motiu per a fer-ne cap divisa per enarborar que ens arribi commoure. Hem esquinçat totes les banderes, tots els arguments. Fins aquí hem arribat i en marxarem quan ens ho ordenin. Hem deixat de furgar la carn de l'esperança, perquè mantenir-la latent és un mal negoci.

Hem aprés a mirar amb extrema placidesa la cara dels botxins. Quan ja hem perdut, d'una manera decidida i absoluta, el temor a les nostres albades incertes comencem a maleir les seves. No sé si és el que s'ha de fer, però ja no tenim tampoc a qui preguntar-ho.

Estan a punt de tancar els llums. Els rutinaris passos dels centenelles ho marquen. Ja saps ben bé prou, en què s'ha convertit això de l'electricitat i tota altra mercaderia de primera necessitat, estimada. La foscor no m'espanta. M'he acostumat a conviure-hi. Tu també t'hi hauràs d'anar fent. Vénen anys foscos, grisos, monocromàtics; vénen anys d'entropessades i desvaris, de renúncies i sobretot d'esquadres de perdonavides que no fan res de franc. Sospito que em resten encara, un parell de minuts per posar punt i final a aquesta nota. He començat aquestes lletres tot dient que fins desconec si l'arribaràs a rebre. Jo l'he he redactar amb l'esperança que sí... Què Déu (el meu, el nostre Déu) hi faci més que nosaltres. Vaig a somniar-te per darrera vegada a la meva vida... Salut i república!

Quinze dies i Nadal... els el regalo!