Covardia o progressisme?

Diuen que dels covards no se n'ha escrit mai res. De fet, el ser covard potser ja porta implícita la renúncia a tota mena de protagonisme transcentdent. Quan hom se sent acovardit davant d'alguna cosa, amb quina autoritat moral pot exigir que se li registri la seva història, sinó és a costa de les seves pròpies misèries? Aquests raonaments desenvolupats tangencialment i en aquests termes, semblen del tot correctes, fins i tot comporten un punt d'imprescindible contundència expositiva. Estic convençut que aquests enunciats, tal com ragen, poden tenir quelcom que els fa atractius a la immensa majoria dels mortals. Que se'ns tingui per uns covards ens dol més que qualsevol altra cosa; com a fet habitual, ens delim per treure pit a la mínima oportunitat que se'ns presenti. En un entorn tant insubstancial com el nostre, doncs, la fascinació desmesurada, moltes vegades, no és res més que una fal·làcia sense fonament. Admeto que, fins fa ben poc, jo també em deixava arrossegar per aquest encanteri sense encaparrar-m'hi pas gaire... Errors de joventut? Progressisme! crec que n'anomenaven, aquells que ens volien fer creure que havien estat cridats a capgirar l'establert amb quatre trompades donades al lloc on fa més mal. El progressista integral no gira mai la cara a l'adversitat, se'ns deia... Aleshores, ser progressista era sinònim de valentia, gairebé d'immortalitat mediàtica.
Malauradament però, aquesta esbranzida carregada de bones intencions, moltes vegades, ha arribat a tenir l'efecte contrari al desitjat. Una vegada la foguerada inicial arriba a acomodant-se a la seva nova situació social i els fluids de l'incipient "progressisme" són arraconats en el laboratori del cofoisme més ranci, els destil·lats que n'ixen de tal abandó esdevenen just els que n'esperaven aquells que sempre han estat més destres en l'art de manar. Malgrat que em dolgui moltíssim, em sento obligat a recordar que alguns dels cervells més abrandats i passionals que he conegut, s'han estimat més rendir-se que acarar l'abaratiment de les seves expectatives inicials. Admeto que hem estat molts els que hi hem caigut de quatre potes i no pas sempre per pura ingenuïtat i inexperiència. A hores d'ara, som majoria els qui avancem a les palpentes sense un far que ens marqui la ruta, ni el record d'una història que ens faci redimensionar allò que ens han fet oblidar amb quatre mentides tendencioses.
Derrotats sense lluitar, ens abandonem a doctrines que ben poc tenen a veure amb els nostres plantejaments connaturals. Això fa mal. Aquesta sòrdida abraçada no porta implícita la brasa somorta de la covardia, sinó el foc rabent de l'autèntica traïció. Què és ser covard? Qui és covard? Quan s'és covard? Què separa el sentit comú de la covardia?
Sento admetre que cada vegada m'emocionen menys els grans projectes de futur immediat. Estimo la precisió d'una petita passa per damunt de tota gambada olímpica. Penso que sols hi ha una cosa urgent en aquesta vida: adonar-me on sóc i cap on em cal anar. Llevar-me bo i pensant que "tot és possible, avui", en aquests moments és la meva pedra angular. Si això és covardia, jo dec combregar amb la doctrina del tedi i el deixar fer. Sóc culpable? víctima? Ambdues coses alhora?

Tot i això, per poc covard que se'm tingui, em nego a admetre cap més presumpció que la de la innocència més generosament gratuïta. Sempre m'han fet una mena d'al·lèrgia les grans manifestacions de gallardia barata; els esdeveniments en què la gent es vesteix d'una valentia tan poc sòlida com la seva pròpia essència vital. Ser valent és fàcil quan hom anomena a la moderació feblesa estructural i no fa res més per justificar-se a si mateix. Ser valent és encara més fàcil quan es desvia la semàntica del mot envers l'autocomplaença més potinera.
Pressento que el desencís més poderós i corsecant ha entrat dins la meva consciència. Amb el pas del temps, tots plegats hem adoptat una postura còmoda davant el sòrdid espectacle en què la força s'imposa a la raó. Quan hom ens fa adonar de la nostra actitud tan negativa, trobem totes les excuses que calguin per tal de defensar-nos al preu que sigui. A fi i efecte d'assuavir les nostres flaques, atribuïm la nostra actitud a un simple error de càlcul, a una badada d'estratègia. Ens costa reconèixer que tenim rovellats tots els elements de lluita. La nostra alienació moral ens impedeix admetre, obertament, que les coses no sempre han de seguir un criteri preestablert no se sap ben bé per qui.
Una vegada més: si la mandra fos... tots n'aniríem ben servits!