Convulsió

... I després, què?
Vivim uns temps convulsos, immersos dins d'unes perspectives poc nítides i esgrescadores. Ens movem pendents d'uns resultats que és presenten ben poc optimistes. Hem venut, una vegada i altra, l'ànima al diable: volem immediateses allí on hauríem de llegir tenacitat, treball, saó, pluja, paciència i temps de sega. Potser ara, com mai, ens movem satisfets dins el cos d'un balb gegant amb peus de fang. El fantasma de l'avorriment i la rutina s'ha instal·lat en el cor de la gent. Actualment potser ja no ens cal gaire "xarop de bastó" per fer-nos messells i obedients: fins en això hem rebaixat uns mínims que tant van costar assolir i acotar.
Tot d'una, i sempre dins de la nostra matussera flegma, hem anat substituint els xerrameques de fira d'antany pels actuals mestres de l'engalipada mes sibil·lina i subtil. Ens burlem a mans plenes, d'aquelles ingènues i, manta vegada efectives, defenses que tenien alguns dels que ens han antecedit cronològicament en el temps. Som savis dins la nostra enllustrada closca i (maleïda ironia!) no esdevenim ni tortugues ni cargols. Malaltisament satisfets dins de l'arrogància dels il·lusos, detestem, amb barroera fatxenderia, la parsimoniosa cadència de la pols endormiscada als raconades dels camins que ens neguem a petjar. Sabertus com ens tenim, blasmem del rastre seré d'aquells que ens han antecedit a l'hora d'establir el ritme del pas. I, malgrat tot, som només qui som: quatre números vermells en el compte pervers d'aquells qui ens regalen les orelles.
Fa temps que ens movem com peixos desheretades d'un trencaclosques endèmic que fa aigües per tot arreu. Ens ha cisellat un rabiüt encuny de vores vives, talment un tall abrusat i d'esmolada dentallada dins d'un entorn hostil que no té aturador i que acceptem de grat. I tal vegada ens sentim mes tangencialment pròspers en allò que mai no tindrem i que hom ens ofereix a pleret. Som pares d'uns fills que no saben cap on apuntar i avis d'uns néts que encara no s'albiren. Lluny queden els temps de fer-se mes "savis que rics"; aquells bells temps en què cap no tènia mes valor que la paraula donada, ni cap mes encant que el dringar somort de la xavalla mes refotudament menuda.
Tinc por. "Por de mi, por de tu: por dels homes que no volem la nit", que deia aquell incisiu trobador de verb ataronjat de Xàtiva. Se'ns intenta convèncer que som propietaris de la llibertat a pensar i, en canvi, se'ns obliga a pagar-la a uns terminis determinats pel venedor. Dissortadament, aquesta és una quota que fem efectiva amb la més gran de les satisfaccions. Ens reservem la nostra innata gasiveria per empreses que titllem de poc engrescadores, per utopies que defugim per simple fet que no ens proporcionen cap mena de satisfacció a curt termini, per conceptes que, en definitiva, no poden donar lluïment al nostre currículum sumptuós ni abonar la nostra altivesa, a la llarga, tan anèmica i atziaga.
Hem enterrat els anacronismes que ens invitaven a buscar la platja sota les llambordes. Defugim tot antídot lenitiu que no es mesuri amb doblers. Som prou feliços: tenim Internet, aigua de mar, sol i una loció capil·lar que fa miracles. Tenim màsters, graduats, lletra menuda i pela amb cinquanta a la butxaca. Tenim i sabem; mirem i oblidem. Estem acaronant la quadratura del cercle amb el nostre intel·lecte oval. Aprofitem ben poc del que tenim i, com a tornajornals, malbaratem els béns de què anem escassos. Som hereus escampa d'un part agònic; còmplices inerts d'una història que ens rellisca; contemporanis saberuts de gastronomia estrictament fatxenda i insubstancial... Se'ns presenta com un tot indestriable, allò que només són les triadures amargues del que hauríem poder haver estat... quina felicitat més desnaturalitzada ens vénen! I amb quin gran goig que la comprem, manoi!
Tanquem la porta: llencem la clau al mar! No cal patir: no ens fem mala sang. Si hom vol ocupar-nos els nostres estances, en tindrà ben bé prou amb un sorollós cop de peu per esbotzar els bastiments de l'entrada de casa. Segons sembla, aquest és el lema més actual... Nosaltres, i sols de nosaltres depèn, acceptar-lo o no.