conte d'un somni, segona part

A l'escena següent de l'avorridíssima pel·lícula de la tele, la científica rondava per la pista d'aquell circ tancat misteriosament, intentant resoldre els motius de la sobtada desaparició dels acròbates, ballarins i demés personatges. Les parpelles se'm començaven a tancar, entre els colors vius però apagats d'aquell circ de mort, la melangia de fons i les passes sonores de la dona. Tota una barreja de colors i músiques. Quan, de cop i volta, jo a la pista. Focus enlluernadors que passaven a ser d'un blau pàlid a conjunt amb la meva roba brillant i arrapada al cos. Tot de gent a la graderia restava callada, espectant. A mida que passava el temps m'anava recordant del meu número. Camino amb gràcia fins al centre de l'escenari. Un altre cop la tornada de la cançó i cauen dues cintes vermelles amples del sostre de la carpa. Jo, les agafava i me les enredava pel cos, lentament i amb cura. Les cintes em pujaven tres o quatre metres i, allà, suspesa en l'aire, amb la situació totalment controlada, i una elasticitat increíble…començava a donar voltes i voltes a la pista, cada vegada més ràpit fins que ja no veia cap cara ni sentia cap música. Tot es convertia en una distorció de la realitat accelerada. Els diferents colors de tot el que m'envoltava es barrejaven, es fonien, convertint-se en un sol color que era tot el que jo podia veure.
I de sobte, un flaix encegador. Una mena de càmara gegant havia captat aquell moment màgic. Jo havia deixat de girar i em trobava de peu a un museu contemplant un quadre. El quadre de l'escena fotografiada. M'omplia una lleu sensació de mareig. El quadre no era ben bé igual, sino que en comptes d'un circ, les cordes queien del no res en mig d'un amfiteatre gegantí i en des-ús. Hi havia una dona vestida de blau amb roba de circ que feia l'acció de girar enredada amb dues cordes vermelles. La dona somreia, i als seus peus, un home amb un fanal a la seva dreta, apuntava no sé què, en una llibreta