De gats, de nits

Un relat de: rbbarau

És de nit. El carrer està fosc i, els pocs fanals que es dignen a funcionar ho fan sense esma.
En una cantonada un gat negre toca un blues amb un saxo fet d'aire fred. Els altres gats s'ho miren en la llunyania, expectants.
Contorsionisme, soledat i plans maqueavèlics. Suor freda que acompanya la nit i la por. Falsa poesia massa forçada i algun crit esgarrifós, de mort.
Tot és nit.
Resalta la verdor d'alguns ulls tètrics i brillants de gats de contenidor, que es perden en la foscor d'una ciutat adormida.

Comentaris

  • molt bona[Ofensiu]
    Lèvingir | 13-09-2006 | Valoració: 9

    definició de la soledat de la nit.

    "Fa justícia" a la frase eren quatre gats.

    Lèvingir

  • també m'ha [Ofensiu]
    Perestroika | 07-07-2006

    agradat! Diria que tens una nova lectora habitual, vaig a la resta de relats. Mua!

  • uops![Ofensiu]
    kispar fidu | 20-03-2006

    l'escenari de la nit! que entre mirades brillants de gats, o passes silencioses de persones misterioses i les estrelles; ens fa sentir petits, especials, misteriosos i immersos en un món de màgies que amb la llum del dia desapareix...

    uo! xips! també m'agraden els escrits una mica més llargs dels que s'extreu un missatge!
    I el que m'has passat m'ha agradat molt! jo tmb en tinc alguns d'aquests! (últimament, quan llegeixo un llibre, em vaig apuntant totes les frases i els fragments que m'impacten o em fan pensar...). També te'n poso un de més llarguet... :

    [mmm, potser és una mica més llarg que el teu... però bé... També està en castellà, és que no sé que em passa que últimament estic llegint molt en castellà!]:

    Y vivir no es respirar. Respirar es sólo la posesión de una posibilidad. O de todas las posibilidades. La vida verdadera es lo demás: la intensidad, el riesgo, la apuesta permanente, el avance y la avanzadilla, la utilización de los recursos, el despliegue de las potencias... Una jadeante búsqueda de seguridad, un exceso de cautela o de prudencia empequeñecen la vida. El temor hipocondríaco la coarta; nos hace esclavos de nuestros propios miedos, crecientes siempre como cualquier amenaza a la que no tenemos el valor de enfrentarnos.

    Antonio Gala (La soledad sonora)

    apali, cuida't!
    Gemm@

  • Impressionant...[Ofensiu]
    N | 18-03-2006

    Roser carinyo...descrius una ciutat fosca...trista...a la perfecció...Realment m'han aparegut imatges precioses gràcies a aquest relat!
    Un petonàs carinyo!

  • Cuanta poesia![Ofensiu]
    blaumar | 07-03-2006

    M'encanta l'escena, m'ha sonat potser familiar i tot.
    M'agrada la volguda contundencia i el toc surrealista, sense masses concessions al repos.
    et seguiré lleguint

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: