El preu dels anys

Un relat de: rbbarau

Els anys no havien passat al nostre favor. El temps va retornar-nos l'egoïsme que havíem oferit al món, transformant-lo en soledat i en tristor. Ara els meus somnis eren grisos: com la meva vida, que era tant indiferent com la de molts altres. Passava el temps observant el món des de les meves finestres de vidres foscos. Observant vides de gent que m'era, inclús, més desconeguda que jo mateixa.
La televisió grinyolava de vegades, però no li feia gaire cas.
Vaig haver d'admetre que m'havia equivocat, que estava condemnada a morir sola. Els dies passaven amb penes i treballs mentre jo em penedia de tot…
La vida m'estava fent pagar el meu mal humor. Es cumplien tots els mals presagis i les profecies malestrugues del meu destí. Ara sola només podia enfrentar-me a mi mateixa i només tenia temps per pensar. El vent i els mobles m'ho deien, a la nit. Em feien por. Em feia por que la gent em descobrís. La meva felicitat feia molts anys que havia quedat oblidada… jo havia continuat caminant, fent veure que no m'importava deixar-la enrera en el meu camí…i així, cada cop menys àgil, vaig seguir avançant. Cada cop més insegura, menys satisfeta… L'orgull m'anava corroent a poc a poc… tot fallava… tot matava, fins que va arribar el dia. Va arribar el dia en que em vaig adonar que ja era massa tard per rectificar… Va arribar el dia en que vaig veure que pel món havia mort però que seguia viva. Ja no tenia res a fer… ja havia tancat massa portes que ja no es podrien obrir mai més. La meva vida ja no tenia cap sentit, tret de torturar-me.
Bebia massa. Ja no em feia cap efecte
Plorava alcohol que em cremava les galtes.
No rebia compassió de ningú, i de tota manera potser tampoc l'hagués acceptat: la meva vida havia estat marcada sempre per l'orgull, i a la meva edat no era fàcil canviar.

A tu, en canvi, ja t'era igual. Tenies massa anys al damunt, i les orelles massa vermelles. Tenies el somriure amarg i els ulls tant cansats que feien fàstic. Les teves mans eren tant luxurioses com sempre, i massa grans. Havies estat tant triomfador que es feia estrany veure com havies perdut la batalla amb tu mateix... que era la que realment valia la pena guanyar. Malgrat tot, seguies sent tu, per això et seguia admirant… només per com et deies...

Comentaris

  • ambre | 18-07-2006

    Crees força bé un ambient de misteri que engaxa al lector, i tens frases molt ben aconseguides "finestres de vidres foscos"
    o "Plorava alcohol que em cremava les galtes.
    " molt bones ....

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: