Confessió

He mentit.
Ara que em veig colpit per la ferida comuna, ara que ja la vida s'esmuny per sota la porta de la cambra i la mort m'esguarda rere el subtil tel de la proximitat, puc i he de fer honor a la veritat. Ara que la suor ja impregna aquests llençols que m'amortallen profèticament, vull salvaguardar la meva ànima i lliurar-la dels neguits obscurs que comporta la infidelitat a la certesa.

No són poques les visites que he rebut els darrers anys, i d'elles n'he obtingut sempre les mateixes paraules de consol i el lament vers la pèrdua de les meves facultats. I és que hi ha pitjor mal per un escultor que la inhabilitat d'una de les seves mans?
Sí.
La mentida és més funesta que totes les invalideses. Aquells que han passat per aquí i m'han vist han odiat el dia en que l'escultura en que treballava se'm vingué al damunt esclafant la mà amb que tants cops l'havia coltellejat. Odiaren l'instant aquell en que la carn l'os i la pell foren rebregades i convertides en la rígida urpa d'au rapinyaire que avui esgarrapa els teixits d'aquests llençols esgrogueïts. Però el seu odi és en va, ja que mai succeí aquell accident. Mai ha caigut una escultura sobre la mà del qui os escriu retirant-lo del món dels cisells. Allò no fou un accident malgrat el que durant tots aquests anys he pregonat i ara vull rectificar i deixar per escrit què és el que passà realment. Prego a aquells que han estat víctimes de les meves falsedats que em perdonin i intentin comprendre'm, mai no he desitjat mal a ningú.
Els fets s'esdevingueren de la següent manera: Davant meu s'alçava un nou projecte, un treball al que mai hauria aspirat però que en aquell moment se m'apareixia amb l'atractiu magnètic de la gravetat, no podia esquivar-lo, no podia menysprear-lo, així doncs, era necessari que l'acceptés. Es tractava d'esculpir en marbre rosat a la filla del milionari Dr. B****, la bella i pura R**** . Com podia negar-me a plasmar en la dura roca a una model com ella? Però precisament fou la seva bellesa la que em conduí a la bogeria que em precipità per l'espadat de l'ira.
Els primers dies foren destinats a esculpir la seva figura, retallant a la pedra freda els plecs de les seves robes, ajustant la dura tela al seu suau cos, resseguint les sinuoses corbes de la seva joventut, delint-me al coltellejar cada un dels detalls del seu cos a la llisa superfície, i fou així que va arribar el moment d'imprimir el seu rostre i fou aquí on el plaer es fongué. Vaig treballar nit i dia, esculpint en peces a banda del projecte, sense arribar mai a contemplar la bellesa real que desprenia aquella meravellosa criatura al volum amorf que sorgia de la pedra. Com podia pretendre... com havia pogut creure'm capaç de reproduir tanta bellesa? Com havia gosat ni tan sols acostar-m'hi? I així fou que com a càstig a la meva gosadia, estenent la mà sobre el que havia d'ésser el rostre de l'escultura, notant com el palmell palpava els relleus sorgits del cisell, vaig deixar escapar les furioses corrents que s'havien generat a la meva impotència, i fou l'eina que tants cops havia colpejat el metall rosegador de roca el que un a un anà inutilitzant els meus dits. Sentia el cruixit de l'os entre la fusta i el mineral i la sang brollava de la pell esquinçada. El dolor em feia tremolar i desitjar la mort, però amb ella no hauria rebut el càstig merescut. D'una empenta amb l'espatlla l'escultura caigué trencant-se en mil bocins i així l'obra de la meva presumpció assolí el fi que mereixia.

Aquesta és la veritat i espero que aquells a qui durant tot aquest temps he estat enredant sàpiguen perdonar la follia d'aquell que una vegada va voler jugar a ser Déu.