COM UN GERRO D'AIGUA FREDA

Li vaig dir que amb mi no hi comptés. Que jo no era d'aquelles noies fàcils que s'agafen de bracet de qualsevol home per passejar carrer Gran amunt, ben empolainades, com si fossin unes pepes. Jo era una noia com cal. I, encara que vingués de família humil, no em deixaria entabanar amb les seves maneres tan refinades. Si no, mira la Conxita, li vaig dir, passejant la vergonya d'aquella panxa per tot el barri! I diuen que ell va marxar cames ajudeu-me. No li deia,cada dia que l'estimava tant? Que si bombons els diumenges, que si clavells vermells passió, que si anem a fer una orxata al passeig de Gràcia... De quatre potes, hi va caure, pobreta! Però que a mi no em passaria el mateix; jo no em deixaria enredar amb aquella mauleria d'home enamorat. Aleshores, ell em va mirar fixament als ulls i em va dir: t'equivoques, Tina, amb mi t'equivoques. I se'n va anar. Així, sense afegir res més. I, a mi se'm va tallar l'alè, perquè jo ho havia dit tot per fer-me pregar, perquè em digués com m'estimava, que no deixava de pensar en mi ni un instant i que aquest geni meu el tornava boig. I els ulls se'm van negar quan el vaig veure desaparèixer tombant la cantonada. Ell no era de la mena de nois de paraules ensucrades i tota jo volia fondre'm! Potser aleshores li hauria d'haver anat al darrere i dir-li: Enric, perdona, no sabia que... llançar-me-li als braços i fer-li un petó, allà, al mig del carrer. Però ell, segurament, se m'hauria tret de sobre: Tina, jo també tinc dignitat. I, aleshores, li hauria suplicat que em perdonés; però ell estaria molt dolgut, i ja ni em miraria. Així que no el vaig seguir i vaig tornar a casa. Simulant una forta migranya, vaig ficar-me al llit. I vaig plorar tota la nit sencera, abraçada al coixí, maleint la meva sort.