Com els crancs.

L'actualitat política al nostre país està més crispada que mai. Qui ho havia de dir? Ja fa més de 30 anys que es va morir Francisco Franco, el dictador que durant 36 anys va governar amb mà de ferro l'Estat espanyol. Des de llavors s'ha avançat amb força en el procés democràtic. Vàrem passar per una transició política que semblava que ens menaria no tan sols a l'aprofundiment en la democràcia, l'avenç científic i tecnològic i la millora econòmica sinó també al respecte i a la dignitat per tots els pobles i totes les llengües i cultures que en formen part. El 1978 s'aprovà la Constitució Espanyola, el 1979 l'Estatut de Catalunya i es formà l'Espanya de les Autonomies, procés final d'allò que el seu dia-en frase ingeniosa- s'anomenà el 'café para todos'. Primer governà amb penes i treballs l'UCD d'Adolfo Suárez, tornà l'expresident Josep Tarradellas de l'exili-amb el seu famós 'Ja sóc aquí'- i a Catalunya es celebraren el 1980 les primeres eleccions democràtiques després de la dictadura, que va guanyar Convergència i Unió i que amb Jordi Pujol al capdavant com a President de la Generalitat, governà el país durant 23 anys. Però malgrat situacions convulses com l'intent de cop d'Estat del 23 de febrer de 1981, protagonitzat per Tejero, Armada i Milans del Bosch, després de la victòria del PSOE al 1982 i el seu llarg periode de govern, semblava que el país havia avançat prou, s'havia assentat definitivament i ja era suficientment madur per afrontar sense pors ni dubtes els seus reptes de futur. El 1996 es produí la derrota socialista i la pujada al poder del Partit Popular amb José MªAznar al front com a cap visible i líder.
Sense una majoria absoluta, els populars van haver de pactar amb CiU per formar govern i en aquells quatre anys ens va donar la impressió que també la dreta espanyola havia superat els seus fantasmes, s'havia modernitzat i ja era una dreta tolerant, democràtica i sòlida, en línia amb la majoria dels partits conservadors europeus. Fins i tot un Aznar obert i amable sorprenia tothom al dir que ell també parlava el català 'a la intimitat'. Però tot aquest edifici que semblava tan sòlid i ben construït va començar a trontollar
amb la victòria per majoria absoluta obtinguda pels populars l'any 2000. Aleshores es produeix una inflexió, un canvi en profunditat i a partit d'aquí el retrocés democràtic s'ha fet evident, pot ser no a la realitat però sí en les formes, en els discursos emesos, en l'ambient enrarit i en la crispació continuada.
La política portada a terme pel Partit Popular des de llavors s'ha basat en l'enfrontament sistemàtic amb els nacionalismes perifèrics,primer amb Euskadi i el seu Pla Ibarretxe i després a causa de l'aprobació d'un nou Estatut pel Parlament de Catalunya, però també s'ha fonamentat en un tarannà i manera de fer les coses, poc clara, amb ocultació i manipulació de la informació-com en els casos del Prestige i de l'atemptat terrorista islàmic de l'11 de març a Madrid- i confrontació entre territoris de l'Estat-com ha passat per la obstinada intenció de dur a terme fos com fos l'anomenat Plà Hidrològic Nacional o el recent cas dels papers de Salamanca- per posar dos exemples significatius. Sembla que el Partit Popular encara no en té prou i continua burxant i posant sal a la ferida. Qualsevol excusa és bona-sigui la que sigui- per atacar ferotjament el govern que presideix José Luis Rodríguez Zapatero però també per fomentar l'odi i el menyspreu contra Catalunya i els catalans, als quals se'ns tracta de lladres, de mentiders, d'aprofitats, d'usurers, d'insolidaris i de mil i una coses més.
La pregunta és: on arrivarem? Què pretén aconseguir el PP amb tot això? Són conscients de la responsabilitat de les seves accions i del creixent radicalisme que tot això està creant? No sabem com serà l'esdevenidor però el que sembla clar és que les bases i el consens aconseguit amb grans esforços per la majoria de partits en el procés de transició se n'ha anat en orris. Els ponts de diàleg s'han dinamitat i totes les polítiques que ens havien fet avançar amb fermesa ara retrocedeixen. La involució i el retrocés que s'ha produit- i a més amparat per tot el rebombori mediàtic de mitjans de comunicació de pes, amb declaracions continuades de menyspreu i d'odi envers nossaltres i fins i tot declaracions de caire autoritari i colpista-fa que la situació sigui molt preocupant i el futur força incert. Com els crancs, sembla que enlloc d'anar endavant cada cop anem més enrera.