El desconsol d'en Piqué.

Va dir el que havia de dir. Ja no podia més. Tant de temps fent el paperet, acceptant amb resignació totes les consignes de la direcció del partit, fent la gara-gara a uns i altres i callant un munt de coses que li rondaven pel cap però que no s'atrevia a expressar en veu alta. Però aquesta vegada el polític Piqué digué prou. El tema era d'allò més important i la seva petita nació s'hi jugava massa com per tornar a amagar el cap sota l'ala i donar a entendre que no passava res. Així que, feliç per la decisió presa, va opinar davant dels mitjans de comunicació, que l'esperaven expectants, sobre l'assumpte. El seu grup parlamentari-va dir-estava bastant d'acord amb el pacte fet pel President del Govern amb el líder del principal partit de l'oposició a Catalunya i per tant, disposat a debatre i negociar el temes més importants de l'Estatut amb els altres partits del Parlament. Sí, aquest cop es tractava de la seva opinió i no la majoritària del partit i això l'omplia d'orgull. Ell no s'esperava la gran repercussió que tindrien les seves paraules però molt aviat se n'adonà que estava ben equivocat. La notícia esclatà com una bomba, es va difondre àmpliament pels media, que sempre busquen carnassa fresca per l'audiència i arrivà com un coet a la seu central del partit a Madrid on els seus màxims representants esclataren d'ira i s'enrabiaren com mai.
-Això és una ofensa, una vergonya! cridaven esparverats.
-No acceptarem de cap de les maneres que un destacat membre del nostre partit vagi en contra de les nostres opinions i del rumb que ens hem traçat! No ens podem permetre una ovella negra al grup que pugui crear contradicció i discrepància. Seria intolerable, immoral i ens menaria a la ruptura, a la fi, al caos! afirmà rotundament i amb autoritat un dels dirigents del nucli dur.
El polític Piqué es quedà glaçat, petrificat en sentir les agres paraules dels seus companys de partit i va veure clarament que es trobava ben sol, que ningú el recolzava i que si volia continuar essent el líder d'aquest a la seva petita nació hauria de callar i empassar-se el que fes falta. Un munt de coses li vingueren al cap i se n'adonà de la seva difícil situació. O marxar o continuar. O mirar d´ésser fidel als seus pensaments o callar-los i seguir acceptant sense fer mala cara totes aquelles coses en les que no creia. I posà la balança. D'una banda, el seu important càrrec, el seu bon sou de diputat, la seva reputació i la seva fama, guanyada a diari sortint als mitjans de comunicació. De l'altra, la seva dignitat, la seva honradesa i la seva consciència, que li dictava que no estava còmode, que no se sentia a gust.
-Que difícil, que complicada i que enutjosa que és la vida a vegades, pensà. Sóc un nàufreg al mig de la tempesta, un venedor d'esperança que no creu en el que ven, una titella a qui mouen els fils. Què he de fer? es preguntà.
-És força dur continuar així, essent un simple número, sense veu ni vot però no puc tampoc marxar del partit. M'ha costat molta suor i grans esforços arrivar on sóc i abandonar-ho tot ara per una fotesa, per una ximpleria, per un moment de debilitat seria massa, es conformà ell mateix mirant de trobar una justificació que l'empenyés a seguir al seu lloc. Tot té un preu i el meu és aquest, es digué, tot desconsolat, trist i preocupat. Però estic ben sol.
I el polític Piqué, desfet, esclatà a plorar.