CAP A LA LLIBERTAT!

Tot ben gris. Una veu retronava des d’un cotxe “Per ordre governamental, tothom ha d’estar a casa. Quedeu-vos a casa”.
No m’ho podia creure: “En ple segle XXI estàvem confinats”. Vaig voler mirar a través de la finestra com mai. El paisatge de davant de casa va agafar un color espectacular. Era un abril diferent: els camps no podien ser més verds, el cel no podia ser més blau i la llum que ho acoloria tot, semblava sortida de l’arc de Sant Martí.
Quan vaig albirar el carrer, vaig veure que entrava veloç una espècie de carrossa, com la del conte de la Ventafocs, molt fantàstica, d’una altra època. Vaig quedar astorada en veure que la guiava la meva neta gran, que em va dir:
- Iaia, baixa!
I Vaig trencar l’ordre governamental. Vaig sortir al carrer. I quan vaig entrar dins del carruatge, em vaig trobar la meva neta petita, i la vaig abraçar mitja hora seguida. A l’altre seient hi anaven els meus dos altres nets. El petit, que acabava d’estrenar els cinc mesos, em mirava amb aquells ullassos tan grans i em demanava, de segur, que l’amanyagués. Li agrada molt el contacte humà. Me’l vaig posar a la falda i el vaig començar a acariciar mentre m’emocionava de tal manera que em portava al súmmum. Em faltaven mans per fer carícies. Seguidament vaig petonejar l’altre net i en aquest instant la meva neta gran va cridar:
- Cap a la llibertat!
Els cavalls van començar a trotar, i la carrossa anava tan de pressa que semblava que volia sortir disparada de la ciutat empresonada. Quina sensació! M’havia tret 20 anys del damunt, o millor dit, havia retornat a l’adolescència, com les meves netes que reien i reien. I els nens, al darrera, se’ls veia tan feliços que em van encomanar l’alegria i em vaig deixar portar fins a la Llibertat.