LA GAUCHE QUI RIT

Anava a pas lleuger en contrast del meu cap que s’havia quedat aturat en alguna de les sinuoses línies del paviment que anava deixant enrere com si tragués fum del tub d’escapament enmig de la multitud que deambulava per les Rambles. La Maria ja m’estava esperant per l’entrevista davant de la porta de l’Aixelà. Em va aixecar la mà i jo vaig esforçar-me per esbossar un somriure perquè el meu cap estava posseït per la ressaca d’aquell últim whisky, que havia assaborit tan lentament la nit anterior al Bocaccio. Potser l’havia ingerit per no afrontar que escriure reportatges no m’acabava de fer el pes. A on hi hagi una novel·la... Però ara ja estava fet. Vam entrar a l’exposició.
- Ja veuràs. No hi falta ningú- em va dir com a benvinguda la Maria.
- Ningú? No m’ho puc creure! T’hi han cabut tots?
- Home, a qui li faria un lleig jo?
Hi érem tots. Setanta retrats de diversa índole que em van fer posar el cap a lloc. Havia d’escriure una bona crònica. No li podia fallar a la meva estimada fotògrafa, encara que hauria preferit estar a la pell de l’Agnès per poder deixar constància del que és una dona bella, amb categoria, amb distinció. La nostra família no tenia la bellesa però vaig trobar encantadora la foto de perfil del meu germà que s’havia encastat un bombí, tot somrient i semblava que preguntés: “D’esquerres, jo?” i per contrastar amb la resta de la família que vam decidir retratar-nos a l’hospital després de l’operació de la meva neboda. Que original!
Vaig començar a prendre notes amb tota la tendresa i admiració. Els retrats eren perfectes, desprenien professionalitat i passió. La Maria ens havia immortalitzat. Li havíem d’estar eternament agraïts. Ens havia fet protagonistes d’aquella época.
Al matí següent sortia el meu reportatge com el pa acabat de desenfornar al costat d’una notícia el titular de la qual era: QUEDA CLAUSURADA LA EXPOSICIÓN LA GAUCHE QUI RIT.
La policia franquista la va tancar per la por que els va provocar la paraula gauche.
No puc parar de riure.