Can Garroves

Un relat de: leonardo

Acords de guitarra i un violí que et fa pujar l'ànim "na naaà na-na na-na naaà / na naaà na-na na-na naaà... Here comes the story of the Hurricane..." Bob Dylan sonant com un ventegar pel carrer de la Mare de Déu a La Galeria, una autèntica cova guanyada a la rocalla, o a La Finca, un espai tan entranyable que mesclava l'estil d'una casa pagesa mil·lenària amb la musica més actual, tota d'importació. O pel carrer d'Enmig, el de la Bomba, on podies trobar uns iogurts tan autèntics que després d'haver-los tastat, tots els altres no mereixien aquesta denominació, i el Pachito, on sonava música psicodèlica i es respirava, entre la fumassa, llibertat pels quatre vents i t'hi podies tombar pels coixins grans i petits que hi havia repartits per tot l'espai.
Aquesta és la melodia dels anys de colla, de les tardes de tuti a la sortida de l'institut, a Can Garroves, fruint d'una tassa de xocolata desfeta única, (tan sols comparable amb les mítiques granges barcelonines del carrer de Petritxol) compartint vivències, secrets, complicitats i mooooolt de temps, un temps que estiràvem fins a acariciar l'infinit.
Ajuntàvem unes quantes taules i allí asseguts just al davant del moll entre mà i mà somiàvem en la nostra imminent sortida de l'illa, en acabar el COU.
Ens imaginàvem ja dins dels vaixells que teníem al davant: el Ciudad de Compostela, el Juan March o el Santa Cruz de Tenerife que ens portarien seguint el deixant dels nostres germans majors cap a Barcelona.
Aquells vaixells que es vestien de festa en salpar amb tot el passatge recolzat a les baranes i units als seus éssers estimats per una mena de cordó umbilical que no volien trencar, posant a prova la resistència d'uns rotllos multicolors de paper higiènic més adients per a aquestos menesters que per a la seva funció primigènia. Tot això, unit a les cançons que es dedicaven, feia dels comiats vertaders musicals amb unes coreografies només vistes en aquest port d'Eivissa. Com a bon musical no hi faltaven el castell i la ciutadella, els efectes especials, una trama musicada amb els cors dels figurants, les rialles, les paraules tendres, les besades i les promeses dels prínceps i un desenllaç no per esperant menys intens i ple de llàgrimes, torrents de llàgrimes que vessaven a la mar.

Entretant, els passejos pel moll eren els nostres predilectes. Les tardes d'hivern amb la caiguda de la rosada es Moll quedava desert i tan sols els norais ens acompanyaven en el nostre passeig des del Marisol, l'edifici de Sa Salinera, Can Pou, l'Hotel Noray, sa Fonda de Formentera just davant de les barquetes de Talamanca, lloc on d'infants havíem passat llargues hores pescant llisses i esparralls que tornàvem a la mar una volta aconseguida la peça. Els preparatius s'iniciaven al carreró de sa Murada davant Can Vadell, on na Pilar ens donava farina que mesclàvem amb sardines de casco de la botiga del costat del quarter de la Guàrdia Civil, prèviament matxucades a la pedra i mesclades amb una mica d'aigua per aconseguir una pasteta consistent i amb molt d'èxit.

Continuàvem per davant es Bar Peixet, la pastisseria Los Andenes (els millors tortells de cabell d'àngel), es Grup de Ports, on treballava el meu pare, ses Monges de Sant Vicent de Paül amb el martelleig de la divisió de maquines d'escriure comandada per Sor Catalina, La Estrella, es Valencians, just al davant des cap des Martell, des d'on l'olor del port, tan especial, es feia més intensa: una mescla de peix, petroli, ferro i sal i quan bufaven els vents del mar: una olor putrefacta de les aigües residuals de l'escorxador que tenyien de roig aquelles aigües fangoses, convertint-se amb una festa per a les llisses i tota la fauna autòctona. Hi havíem vist fins i tot algun anfós!

Seguíem pel Casino des Moll, sa Fonda la Marina i pel que es va convertir en el nostre centre d'operacions: Can Garroves, que era l'antesala de sa Llotja des Peix que cobria tot aquell tram del moll de xarxes ajagudes esperant les mans expertes que les reparassin. Caixons apilats, gel i els personatges més entranyables del moll com en Juanito de sa Fonda Formentera, Benjamín patró de les barquetes de Talamanca, el músic don Victorino, el padre José o en Juanito des Bahía, conformaven aquell paisatge que a les festes de la Mare de Déu del Carme s'engalanava per acollir els jocs infantils: les cucanyes i l'aventura d'aconseguir l'indiot que ens esperava a l'extrem d'un pal ensabonat.

El final del nostre passeig acabava sempre as Muro, allí el grup s'anava dispersant convenientment, deixant que s'anessin formant alguns projectes de parella. Hi havia vertaders especialistes que amb un sol toc sec a un punt precís dels fanals que il·luminaven tèbiament aquell privilegiat bancal, aconseguien que per una estona s'apagassin i així poder vèncer la nostra timidesa i robar la primera besada, el primer contacte, la primera carícia... mentre el far ens aclucava l'ull.


Comentaris

  • Perkins | 12-05-2008 | Valoració: 9

    el primer relat teu que llegeixo. M'ha agradat bastant, és... no t'ho sabria explicar, molt familiar, retrata molt bé escenes quotidianes d'un indret. M'ha agradat molt! Intentaré llegir més coses teves. Salut!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: