Camí de Santiago (1a etapa): 32Km de Burgos a Hontanas, la fletxa groga i el pot de Nesquik. Segona part.

Vam creuar la carretera, que tallava el camí, i vam entrar pel carrer principal - de fet l'únic carrer del poble- fins arribar a una petita plaça, que suposadament devia la plaça major. A l'esquerra hi havia un bar que també feia d'ajuntament, a la dreta; una església tancada i vella que el temps i la gent devien haver oblidat, i al vell mig; cinc peregrins amb bicicleta que ens van saludar amb l'entusiasme de qui saluda a un conegut que fa temps que temps que no veu. I tant que ens coneixien! Quina alegria trobar conciutadans nostres!
No eren pas grans amistats: uns eren companys que havien anat a la mateixa escola, amb uns altres havíem coincidit jugant al mateix equip, al poble, però el simple fet de trobar cares conegudes, tant lluny de Barcelona, va encomanar-nos un entusiasme indescriptible, amb un punt de màgia. Vam quedar tant bocabadats, que se'ns va passar per alt fer-nos una foto amb ells.
Al cap d'un quart d'hora de veure'ls marxar vam decidir que nosaltres també reprendríem el camí. Eren pràcticament dos quarts d'una, i no podríem menjar fins arribar al final de l'etapa, ja que no ens havíem proveït de res durant el camí.

Potser esperàvem que el camí canviés a partir d'allí. Una mica pel cansament, pel calor que dúiem a sobre o per un paisatge que més aviat ens semblava tristot. Aquell pensament es va esfumar en un obrir i tancar d'ulls, ja que de seguida, el camí tornava a enfilar cap a un segon altiplà, encara més vast que l'anterior. Devia fer uns dos metres d'ample i era molt irregular, com fins llavors; ple de solcs pel pes dels tractor i forces rocs; i els vorals que semblaven segments traçats amb tiralínies buscant el punt de fuga que es perdia en l'horitzó, sobre un fons homogeni de color de blat que arribava fins allà on la vista confonia el terra amb el cel.
A aquelles alçades del dia, començàvem a estar cansats, i vam anar distanciant, cadascú caminant al seu ritme. Jo em vaig avançar, caminant a un ritme més fort, potser per les ganes d'arribar a lloc, mentre el Manel anava uns metres més endarrere, i la Sílvia una mica més enllà. Vam estar caminant així durant sis quilòmetres que se'ns van fer eterns. No recordo cap altre moment del camí en el que dubtés de la nostra capacitat per arribar a completar-lo. Només aquella.
Vam trigar una hora i mitja per recorre'ls fins que vaig arribar a un encreuament. A l'esquerra, i amagada entre els únics arbres que vèiem des de mig matí, es podia intuir una casa -la única que quedava del Arroyo de San Bol - i que suposadament era un alberg de peregrins. Quan van arribar els altres dos, vaig veure la meva pell en la seva, colrada pel sol i el meu mateix cansament dibuixat a la seva cara. Vam discutir la possibilitat de donar per acabada l'etapa allí, però el lloc no inspirava molta confiança, no tindríem res per menjar i no es veiem capaços de començar al dia següent amb les sobres d'aquell camí.
No ens va quedar cap més alternativa. Vam caminar els últims cinc quilòmetres i mig, que van ser interminables...i de sobte, de cop, el camí desapareixia enfonsat en un rasant, fent-nos reviure l'arribada a Tardajos, i en un miratge, crèiem veure el poble d'Hontanas. I cada cop que ho pensàvem, tornàvem a veure el camí enfilar-se i perdre's en l'infinit. I així una vegada, i una altre i una altre, i encara una altre més.

Quan ja dúiem una hora des de San Bol, vam trobar-nos un peregrí que caminava sol. Ens va explicar que havia començat a Saragossa amb un amic, però que pel camí es van discutir i l'altre el va deixar per tornar-se'n cap a Barcelona, on vivien els dos. Potser va ser d'aquesta manera, que parlant, vam acabar convencent-nos que tard o d'hora allò s'havia d'acabar.
Mitja hora més tard, a l'alçada de l'enèsim rasant vam veure aparèixer la cúpula del campanar. A Hontanas, les cases feien pinya al voltant de l'església, com si aquesta desprengués un mantell que les abillés a totes elles: una espècie d'aurèola que les protegís dels perills que el camí havia amagat durant mol temps en el silenci de la solitud d'aquella comella. No ens ho vam pensar i vam baixar corrents entre pedrots posats per entrebancar-nos i terra despresa per fer-nos relliscar, fins que vam anar a parar just davant d'una casa que semblava ser un alberg. La noia que l'atenia ens van comentar que ja estava complet (no podia ser veritat!), però per sort, feia poc que havien obert unes habitacions noves que només disposaven d'un servei de lavabos i dutxes, i ens hi van allotjar.
Mentre desfèiem les motxilles la Sílvia es va veure com tota la seva roba sortia tacada d'una pols marronosa. La va olorar i va adonar-se que era Nesquik! Va començar a treure desesperadament tot el que dúia a dins i tot (tot, tot i tot) feia olor a xocolata. El pot restava al final de la motxilla obert...
Com que rentàvem la roba a mà, la olor a xocolata costava de marxar i durant gran part del camí la Sílvia va ser el nostre pot de Nesquik peregrí.

Cinc minuts sota l'aigua i la cremor del cos va anar relliscant per la pell fins escolar-se pel forat de la dutxa, mentre el sabó amb gust a llet feia de les seves buscant cadascun dels racons del meu cos per nodrir-lo de frescor i netedat.
Després de dinar al bar de la piscina -que estava buida- , que era l'únic lloc on ens feien un plat a tres quarts de quatre, vam tornar cap a les habitacions a descansar una estona. Vaig dormir ven bé fins les set de la tarda, fins que em va llevar una veu d'home que deia: Mira quien tenemos aquí..
Vaig intentar obrir els ulls, fent un esforç per veure qui era aquella veu que m'era familiar. L'habitació estava tota plena de peregrins que havien arribat després de nosaltres, i allí davant, l'home de la Rioja (així el vaig batejar, perquè no tenia cap ganes de preguntar-li com es deia) que ens preguntava com ens havia anat el dia.- Tu eres el más dormilón, no?- em va fer (s'estava guanyant la meva simpatia...).
Vam estar parlant vint minuts i després vam decidir anar a donar una volta pel poble. A diferència de Burgos, allí no hi havia molt per veure, però aquell dia vam voler iniciar un costum que no perdríem durant tot el camí: fer un passeig de reconeixement per identificar el recorregut de sortida del poble i veure per on sortia el camí i evitar així, perdre'ns entre els carrers del poble, que a vegades estaven mal senyalitzats (suposo que encara dúiem gravada l'experiència d'aquell matí).

A les deu i mitja ja estàvem al llit, amb l'olor a Nesquik a l'ambient, els llums tancats i el cansament d'una jornada que havia estat molt difícil.
Era evident que ens havíem equivocat al escollir una jornada tant llarga pel nostre primer dia de caminada (tot i que s'ha de dir que havia estat molt condicionada a la distància entre els pobles) i vam decidir que el dia següent caminaríem una mica menys.

A fora, cada estrella tornava a recuperar el seu lloc, com si en tot el dia no s'haguessin mogut d'allí, transparents. Només el cric-cric dels grills embrutava un olor a silenci sepulcral que acompanyava la melodia d'un aire fresc i agradable...