Camí de Santiago (1a etapa): 32Km de Burgos a Hontanas, la fletxa groga i el pot de Nesquik. Primera part.

Aquella nit no vaig poder dormir. No sé si va ser el terra dur del poliesportiu o els nervis de l'aventura - o tot plegat a l'hora - els que no em van deixar aclucar els ulls fins ben entrada la matinada. Tot just m'adormia, quan va sonar l'alarma del mòbil: havíem acordat de llevar-nos a dos quarts de sis perquè no sabíem què ens depararia el nostre primer dia de caminada i no volíem que se'ns fes tard.

Després de rentar-nos la cara i recollir les nostres coses en silenci, vam sortir per la porta d'emergència del pavelló que podíem obrir des de dins sense necessitat de tindre la clau (fent palanca), però que quedava totalment tancada per fora, de manera que evitava que ningú pogués entrar durant tota la nit.
Encara era fosc, i al cel, un seguici d'estrelles vetllaven la lluna nova. Només el cric-cric dels grills embrutava un olor a silenci sepulcral que acompanyava la melodia d'un aire fresc i agradable.
Vam acostar-nos de nou a l'alberg, i vam seure a una taula de fusta que hi havia al pati, mentre compartíem un litre de llet barrejat amb Nesquik, uns préssecs, els ulls tancats pel son, i un somriure d'orella a orella. No dúiem cap paella, ni cap olla, ni cap fogonet - per mor del pes - però sí que disposàvem d'un parell de coberts, un got de plàstic, i un tovalló de roba cadascú.

Va passar una hora abans no començàvem a caminar i ens endinsàvem per l'arbreda que naixia allí mateix i s'estenia en direcció contrària a la ciutat. Ens va caldre encendre la única llanterna que portàvem, per aconseguir creuar l'espessor del bosc fins arribar a la porta de l'hospital del Rey i prendre el camí de carros que duia cap a Villalbilla.
Havíem seguit les indicacions de les fletxes grogues - que no ens calia perdre mai de vista -, però no sé si per inexperiència o per falta de seguretat, quan portàvem vint minuts sense veure'n cap, la Sílvia, el Manel i jo ja vam témer haver-nos perdut: quins peregrins, per favor! (i acabàvem de començar...). Vam alentir el pas, tractant de fixar la vista a cada metre que fèiem: sobre les pedres, pels vorals del camí, prop dels esbarzers...però no trobàvem res. Començàvem a plantejar-nos intentar refer el camí enrere fins a trobar alguna fletxa, però la poca llum que hi havia no ens assegurava que n'encabessi'm trobant cap. Per això, varem seguir endavant, a poc a poc, arrossegant la incertesa en silenci i amb neguit, fins que al cap de cinc minuts, el crit del Manel ens va sobresaltar: allí, tío!.
Vaig necessitar avançar-me ven bé deu metres per refermar que, encara vint metres més enllà, hi havia una fletxa groga pintada al tronc d'un arbre que quedava just en un punt on el camí es bifurcava. Vaig mirar la Sílvia alleujat, mentre alabava la vista del Manel, perquè ni ella ni jo l'haguéssim trobat mai (en part per la distància i per tanta poca lluny com hi havia).
Vam seguir caminant, i a pocs quilòmetres, vam veure aparèixer el poble. Havien estat només uns minuts, però la simple possibilitat de poder-nos perdre enmig de la foscor i un lloc desconegut ens havia fet sentir: P O R.

Sense dir res, cadascú de nosaltres va guardar aquella experiència al seu cor. Més endavant, passats uns dies, i ja a pocs quilòmetres de Santiago, tornaríem a recordar-la per compartir un sentiment que s'hauria anat forjant al pas del temps: la sensació que aquell camí, amb fletxes o sense, no tenia pèrdua, talment els nostres peus ja haguessin fet algun cop aquell sender - potser en un altre temps - i que només calia despertar-lo; un pensament que em fa venir al cap a Antonio Machado quan diu: "Caminante no hay camino, se hace camino al andar".

Tot just fregàvem Villalbilla, que el camí torçava cap a la dreta i es convertia en una pista agrícola que anava a trobar la carretera. Quasi sense adonar-nos, després de caminar quatre quilòmetres pel voral de la carretera, entràvem pel carrer major de Tardajos, i aprofitant l'únic banc que hi havia, vam voler descansar l'hora i mitja que dúiem de camí. Començava a sortir el sol, però no va ser fins al cap d'uns minuts que, mica en mica, el carrer es va anar convertint en un escenari improvisat de marionetes, i les coses de diari prenien vida obeint els fils que els lligaven als seus amos: un gall cantava, les finestres s'obrien, les persianes pujaven soles, el motor d'un tractor brogia...fins i tot l'únic bar del poble obria la porta, mentre esperava que portessin el pa.
Vam abandonar les butaques a mig espectacle i vam reprendre el camí. Ja feia estona que s'havia fet de dia i, un cel sense núvols ens insinuava que el sol no ens perdonaria que haguéssim escollit aquell jorn per començar a fer camí.

Vaig adonar-me que des d'allí, el sòl tenia una textura pantanosa. Hagués estat molt difícil caminar el poc més de quilòmetre i mig que hi havia fins el següent poble, si no l'haguéssim fet per carretera.
Rabé de las Calzadas era un poble molt petit que tot just tenia un alberg, però sense cap altre tipus de servei al pas dels peregrins. Vam fer via. Mica en mica, el camí deixava de ser pla i s'enfilava cap el primer dels tres altiplans que ens durien fins a Hontanas. Començava a picar el sol i des de feia estona, el nombre d'arbres -que havia anat minvant - i el verd dels esbarzers -més escàs- anaven deixant lloc a camps de secà cada cop més grans.
Vam caminar entre bromes ven bé cinc quilòmetres fins que ens vam aturar a veure aigua. Durant aquella estona, vam veure passar dos grups de peregrins que feien el camí en bicicleta, i més tard, tres peregrins més, caminant, que havien fet nit a Burgos. No era el primer grup que ens trobàvem. Descansant a Tardajos, ens havien passat un parell de peregrins més.

Ja no quedava cap arbre i no vam allargar més l'espera sota el sol. Ens quedaven encara tres quilòmetres per arribar a Hornillos del Camino i s'acostava el migdia. Al cap d'un quilòmetre, el paisatge va voler regalar-nos un estrany efecte visual: l'horitzó es trencava, talment al arribar a la seva línia haguéssim de caure al buit. No va ser fins pocs metres abans, que vam veure que el camí queia endavant en un descens precipitat i que al fons de tot d'una planícia enfonsada s'hi divisaven unes cases.
La baixada va ser una sensació difícil d'explicar. Vam caminar durant molta estona amb les cases davant els nostres nassos -semblaven a prop - però vam trigar encara mitja hora a arribar-hi. Mai se'ns hagués passat què hi trobaríem entre aquelles quatre cases mal posades...