Beneïts vailets!

Beneïts vailets!


Li agradava pentinar-se, i posar-se pinces i bigudins davant del mirall. La canalla la mirava a traves de l’escletxa que deixava la porta mal tancada. Reien excitats del fet de mirar-la d’amagat i marxaven corrent per por que ella els veies. Però de seguida tornaven rient i tapant-se la boca per tal de no fer soroll i ella no els sentis. Però els estava esperant, i, de sobte, els obria la porta d’una revolada – Ja us tinc! Cridava.- I ells sortien corrent. Rient i cridant entre excitats i divertits. Sempre que podia n’enxampava algun dels mes petits i se’l posava sobre la falda amb el cul enlaire. El nano cridava i plorava de riure, llavors li donava uns fingits copets a les natges i li feia pessigolles com si el castigues severament. Mentre tots dos reien, l’alçava i el petonejava, i el nano sortia corrent entre les rialles dels demés que havien tornat per presenciar el càstig. Tot era un joc innocent, coses dels vailets. A ella li agradava jugar i riure amb ells.
Era molt diferent si qui entrava a l’habitació quan es pentinava era l’amo. L’agafava pels cabells i li tirava el cap enrere amb violència, mentre ella mirava de protegir-se aixecant els braços instintivament. Llavors l’amo li magrejava els pits ficant-li la ma sota la brusa mentre li bavejava el coll i les galtes. Ella s’empassava el crit que tenia a la gola i serrava les dents impotent.
De vegades es conformava amb una magrejada, el desgraciat. Quan aconseguia excitar-se prou però anava mes lluny. Llavors la bolcava sobre el lavabo. Li mantenia el cabell engrapat amb una ma, i em l’altre li aixecava els enagos i li baixava les calces, o els hi estripava si tan encès estava. A puntades de peu als turmells li feia obrir les cames i la penetrava compulsiva ment. Amb quatre o cinc embranzides en tenia prou aquell porc i es vessava dins seu espeternegant. Li deixava anar el cabell i esbufegava al damunt d’ella gemegant lascivament. Un cop recuperava l’alè, sortia d’ella i guardava aquell penjoll fastigós dins els pantalons, deixant-li l’entrecuix adolorit i regalimant de la seva escorreguda de vell inútil. Per fi donava mitja volta i se n’anava, esquerp, sense haver dit ni una sola paraula.