Avui tindràs un bon dia

AVUI TINDRÀS UN BON DIA

Les seves mans nuoses i aspres es van aturar sobre aquella carn tendra, sobre aquells pits petits rodons i turgents, i els van grapejar con si foren pilotes de goma.

La Sonia amb poc més de vint anys les havia vist de tots colors però aquell home li regirava l'estomac, sentia un fàstic insuportable que no podia resistir. Ell era un home encara jove però sense cap més virtut. Estava molt gras i suava com un porc. Tenia el cabell gras com si el portés engominat. Del front li relliscaven grosses gotes de suor que ell no es molestava en eixugar i que després de recórrer-li tota la galta acaben caient sobre la camisa de ell, però també sobre el cos de ella. També feia una ferum insuportable, com de qui no s'ha rentat en una setmana. Per acabar-ho d'adobar li pudia l'alè. Ella es sentia morir dins d'aquell desendreçat, brut i petit cotxe utilitari.

Ell la mirava amb desig mentre es dedicava a magrejar aquell cos jove i tendre. Una ma va baixar cap a l'entrecuix i va començar a tocar-la amb desfici, ella estava seca però allò a ell tan li era. Desprès va prosseguir cap l'altre forat. Ella li va demanar "si us plau això no". Ell la va mirar estranyat per la seva oposició i li va etzibar "He pagat 90 euros per aquesta mitja hora i en aquest temps ets meva, puc fer el que vulgui" i va prosseguir amb posat malcarat i mala jeia. Ella va callar i no va esser capaç de dir res més, sols esperava que aquella mitja hora acabés aviat. Va intentar pensar en quelcom diferent, alegre, però no se li acudia rés, i a més a més l'home a vegades li feia mal. Va vindre-li al cap el seu fill de dos anys que tenia amb el seu xicot, aquell xicot que cada dia a les deu del matí la portava al punt quilomètric 17 d'aquella carretera comarcal i que li administrava els diners. El seu fill, la única cosa que la feia anar endavant. Era fruit de l'excés d'amor del seu xicot en la seva primera relació, per ella aquell fill ho era tot. Va sentir una dolorosa estrebada, l'home l'havia penetrat sense quasi avisar-la. Havia pagat un suplement de 40 euros per fer-ho sense plàstic i allò era el seu privilegi.

Ni els heretges que envaïren els temples en els temps foscos varem cometre major profanació que la que es va viure aquell matí de juny.

Per fi s'havia acabat. La Sonia es va tornar a posar la roba i es va arreglar el cabell en silenci. Ell també es va arreglar un xic, va engegar el cotxe i la va tornar a portar al punt quilomètric 17, allà on ella veia passar els cotxes, les hores i la vida. Va aturar el seu vehicle i ella va baixar sense dir res. Un cop fora es va estirar un a mica la minifaldilla mentre veia com aquell cotxe es tornava a incorporar a la carretera.

Al aixecar la vista va veure aquella furgoneta blanca aturada a uns quinze metres més enllà i va reconèixer els dos magrebins que hi havia dins i que la miraven amb ulls libidinosos. No en guarda pas bon record de la última vegada que els va veure. No en gaudia mai de les relacions, però amb aquells dos l'últim cop havia estat insofrible.

En aquell moment mentre veia acostar-se aquella furgoneta blanca es va recordar del que el que li havia dit el seu xicot quan la va deixar a les deu del matí en aquell punt quilomètric 17 d'aquella carretera comarcal: "Ahir Sonia vas fer poc calaix, però crec que avui tindràs un bon dia".