La meva visió de la vida

LA MEVA VISIÓ DE LA VIDA

Per a mi la vida es com pujar una muntanya. Comences de petit caminant pel pla amb la companyia i seguretat que dóna anar amb els pares. A l'adolescència comencen les primeres rampes però les puges lleuger amb la il·lusió del la innocència. Arriba la joventut i vas escollint quins camins vols seguir, deixant darrera altres viaranys que també et podrien portar al cim. Trobes el teu primer treball, el primer amor, tries la teva parella, fas els primers viatges llunyans, comences una vida en parella, reps les primeres decepcions, tens un fill, o dos, o cap, et consolides en una feina i ets fas un bon professional,.......

I cap els quaranta anys per fi arribes al cim, t'atures, prens aire i mires la vall sota els teus peus, i t'adones de tot el que has anat deixant al darrera per assolir aquella posició.

Has gaudit pujant, però fins ara tot era un caminar sense aturar-se a pensar, era un anar fent via. Ara vols gaudir del que has aconseguit, i aquest moment es clau.

No deus res a ningú, tot el que vols ja ho has aconseguit amb el teu esforç, o potser ja has desistit de perseguir-ho. Sols et deus a tu mateix i a les obligacions que hagis volgut assumir. Ets sents jove i tens ganes d'explorar, conèixer i viatjar, ....vols ser tu mateix i descobrir les teves vessants amagades.

Et desfàs del excés d'equipatge que portes al damunt i et prepares per tornar a caminar lleuger un altre cop.

En aquest cim estic jo ara, i encara que no se el que realment vull si se clarament el que no vull, no vull empresonar-me en una presó de comoditats fins que els anys i el cansament la facin bona. Vull gaudir de la estada al pic fins decidir com baixar, per on i amb qui, potser tot sol, potser amb amics, o potser amb algú especial que també vulgui descobrir nous camins. El que realment vull es...... viure plenament.

I després, quan arribi el capvespre, cal començar la baixada, lenta i tranquil·la, cap el refugi que ens espera.

Cal desfer el camí mentre el sol es va fonent al ponent i les ombres comencen a fer canviar el paisatge.

I sé que a la fosca quan arribi un altre cop a la plana, allà estarà La Parca esperant-me pel meu darrer viatge. Tan sols vull que al veure-la li pugi dir "anem amiga meva per què jo ja he viscut".