Crònica d'un suicidi

AIXÓ ES UN ADÉU PER SEMPRE.

Era el trenta u de desembre i tot estava preparat. Ja feia temps que ho tenia decidit, aquell dia es suïcidaria. Fins i tot havia decidit l'hora, a les dotze de la nit quan sonessin les campanades de cap d'any i arreu les persones s'omplissin de petons tot desitjant-se futurs plens de felicitat i de promeses de canvi. En aquell moment ella també canviaria de vida, definitivament.

Ho tenia tot però es sentia buida com un escurat tetrabrik de "Don Simón" en les mans tremoloses d'un alcohòlic.

Havia perdut les ganes de viure.

Tenia quaranta i pocs anys i era encara força bonica. Treballava en una oficina, feina segura i gens problemàtica, i estava ben considerada pels superiors i gaudia de l'escalfor dels companys de feina. Tenia casa pròpia i totes les comoditats que es poguessin demanar. Estava sana. Els seus pares la estimaven i la recolzaven. Tenia una germana també separada amb la que compartia temps i oci. Tenia amics en les diferents activitats que realitzava i fins i tot hi havia un parell de nois que la rondaven. I per últim tenia un fill que de tant en tant la mirava i li deia, "¿mama, estàs bé?" mentre la acaronava i ella li responia mentre li queia una llàgrima per la galta "no fill meu no estic bé, trobo molt a faltar el teu pare".

Ell era tot el seu món, un món que es va esmicolà el dia que marxà amb aquella noia més jove, guapa i bonica. En aquell moment l'alegria també va marxar de casa seva per mai tornar.

Havien passat anys d'aquell dia i el tren en que viatjava seguia baixant pendent avall cap els inferns de la tristor i la desesperança, i ja en tenia prou d'aquell color. La vida no era una obligació, la vida era una elecció, i al igual que ell havia decidir refer la seva vida amb un altre persona i buscar la felicitat, ella també havia decidit canviar la seva vida, encara que la seva decisió era ben bé una altre. Ella recolliria el velam i marxaria per on havia vingut, cap el no res.

Des de març havia estat arreglant papers i documents i preparant-se pel moment de la seva partença. Havia regalat moltes de les coses que per ella tenien valor a amics, companys i familiars. La seva magnifica col·lecció de discos a un company de la feina. La foto dels jugadors del Barça de les cinc copes amb les firmes originals dels jugadors, herència del seu avi, a un altre company de la feina. La nova màquina digital de fotos a sa germana, .... i curiosament quasi ningú li havia demanat per que ho feia, però si li demanaven ella responia que estava alleugerin la seva vida, que volia treure-hi coses i posar-hi persones, que volia caminar més lleugera sense àncores que l'aturessin. Realment la resposta era un altre, estava preparant-se per entregar allò més preuat, la seva pròpia vida. Calia practicar abans de poder donar aquell pas, calia que no quedessin lligams. Ara ja estava quasi tot fet.

També havia pensat en les persones que l'estimaven, eren cinc. La seva cunyada i amiga que tan de costat li havia fet en tot moment, bé ella ho entendria i si de cas tampoc ploraria gaire, la seva vida era un altre. Els seus pares, els hi seria un cop fort, tenien prop de vuitanta anys i no ho pairien gaire bé però la seva vida ja s'apagava i ella no volia viure un sense sentit només per ells. La germana, això era el pitjor, a ella no li havia estat fàcil la vida i ambdós plegades es feien fortes mútuament, quan ella no hi fos sa germana perdria una paret en la que sovint s'hi havia repenjat, li sabia greu i li voldria demanar perdó pel mal que li faria, però tenia que seguir el seu camí. I per últim el fill. Sabia que el nen quedaria amb bones mans, el seu pare era un bon jan, i els avis, tiets i altres familiars vetllarien per ell i el cuidarien, amb això no hi havia problema, però el impacte emocional de perdre una mare, i més a més agreujat per la forma de la mort, això seria pel nen un estigma que segur portaria tota la vida. Però ella volia marxar, tenia que fer-ho, havia de fer-ho,... i ho faria, encara que fos plorant per dins.

Eren les vuit del vespre del dia de Sant Silvestre quan va trucar a la cunyada. "Hola maca, ¿com estàs?", "Bé m'estic preparant per la festa, ¿i tu que fas?, ¿surts aquesta nit?", prou que la havien invitat, al igual que l'havien invitat els altres anys però ella sempre es negà a sortir, no en tenia ganes, no hi havia res de que alegrar-se. "No, no surto, em quedo.....de fet sols et truco per acomiadar-me,.....aquesta nit em suïcidaré", "però que dius boja, escolta on ets que et vinc a veure...", "estic a un hotel de Barcelona" va mentir i continuar "sols vull demanar-te que miris pel meu fill, promet que te'n cuidaràs i sempre li faràs un ull, promet-m'ho" "si, si, això si, però on ets...." i la Maria va tancar el mòbil.

Ella estava a casa seva i la cunyada a Andorra de celebració, de segur que no baixaria, i si enviava alguna persona a esbrinar que hi havia de cert de tot allò ella ho negaria tot i la despatxaria. Ho tenia tot ben pensat. Aquella nit seria la fi.

Eren les onze i seguia preparant-ho tot amb el mòbil i el telèfon de casa desconnectats. Tota la paperassa important estava sobre la taula del menjador ben apilotada juntament amb una nota de comiat molt curta i senzilla, no li agradaven les coses complicades. Va repassar totes les estances de la casa, estava tot net com una patena. Quan entressin a buscar-la volia causar bona impressió.

A dos quarts de dotze va omplir la banyera amb aigua molt calenta, hi va tirar cristalls perfumats i engegà el calefactor elèctric. En l'aparell de música sonava una música suau. Llavors entrà dolçament dins l'aigua calenta abillada solsament amb un bikini de color verd.

Al costat de la banyera un gros ganivet de cuina trencava l'encant de l'escena, una eina terrible i inapropiada per aquell lloc.

Ella creia recordar que quan van fer suïcidar a Sòcrates ell ho va fe també així.

Va agafar aquell enorme i gros ganivet, que per un moment li va semblar un fal·lus gegantí, i el va col·locar sobres les venes del canell. Va sentir por de la mossegada que l'eina li faria al pessigar la carn però si havia arribat fins allí no s'aturaria per aquella darrera tonteria. Un últim pensament del seu fill li va fer trontollà l'ànima i deturà l'acció, va tenir que repetí l'ordre per que la ma dreta que empunyava el ganivet no semblava obeir-la. S'obligà a recordar totes les tardes de solitud i de tristor, les seves dos fidels companyes, i finalment el ganivet mossegà i la sang ho omplí tot de vermell.

Va posar la ma dins l'aigua, que ja era vermella, per evitar tacar-ho tot i va sentir un calfred, i si s'havia equivocat?, i el seu fill?, i la seva germana?, i els pares?, i els amics?,...