ara plou massa, espera...

com sempre, com tot allò que llegeixo teu! Em tens captivada... un relat més teu als preferits
Gràcies per regalar-nos les teves obres d'art... dolces besades!

i no, descobreixes que:

"...
El nostre gran cor, què petit era,
els nostres molts somnis,
què pocs eren...
malgrat tot,
estàvem tant bojos aquella
primavera!
..."

Quan tot s'ha acabat, et creus que estaves boig..... però quina bojeria més bona, oi?

I sí, et recomano que la convencis per a fer nous plans.... ara plou massa, és cert.... i no convé marxar.... a més, si t'has de passar la vida preguntant als amics: "com està ella?".... serà molt angoixant, millor li preguntes a ella, directament, cada dia.... no?

Una abraçada.

M'ha agradat molt aquest poema, barrejar els sentiments amb el temporal, kuan et deixa una persona, plou intensament, com si fossin les teves llàgrimes, no se si es això el que volies k interpretessim, però jo acostumo a ser paranoica i no se, ma donat aquesta sensació, m'ha agradat molt, continua escrivint! t'aniré llegint!