Aquella nit que em vaig quedar amb tu

Fràgil, lluny d'aquella fortalesa que tant havia admirat, que tan respecte m'havia imposat. I malgrat tot eres tu.

Per uns segons vas obrir els ulls, ben esbatanats. Talment com un badabadoc. Cercaves els meus ulls. Sempre recordaré aquella teva mirada, poesia èpica, lírica i tràgica a un temps, versos perfectament escandits. T'havia pres la mà. I no me l'apartares. Estàrem així hores i hores, en comunió. Vaig recuperar aquella tendresa que des de la infantesa jeia immòbil i gelada encofurnada a les profunditats més amagades de la meva ànima, de la nostra ànima. La infermera va entrar, diversos cops durant la nit. Encenia la llanterna amb molt de compte i feia tot el possible per no destorbar-nos. Un cop, entre la foscor, em va semblar intuir una lleu llum mirallejada en una llàgrima que li lliscava galta avall. No ho puc assegurar: els meus ulls estaven massa entelats per fer-ho. No era tristesa sinó emoció, amor contingut que, per fi, sobreeixia ja trencades les comportes estúpides de la quotidianitat egoista i sense sentit.

Pare, gràcies per aquella nit que em vaig quedar amb tu. Estaves en pau i jo, després d'haver pogut passar amb tu les teves darreres hores, em vaig poder sentir alleugerit, en pau, també. Després de tants anys d'un amor tan intens com ocult sota capes i capes de malentesos, discussions i, després, de distància, poder-nos recuperar l'un a l'altre em va fer renéixer, em va deixar tornar a mirar la vida amb el cap alt i amb l'ànima valenta. Ja ho sé, el temps perdut mai no el recuperarem. Però ara i en el futur ets amb mi, per sempre més. T'estimo, molt.