AQUELL DIA VAIG RECORDAR de Lois Torranco

Un relat de: donna

Aquell dia vaig recordar.

Aquell dia vaig recordar l'important que és parlar amb les persones, estar sempre prop d'elles, mai saps quan et van a necessitar o quan les necessitaràs, perquè a la fi al tots ens necessitem. Julita era una dona major que vivia a la porta contigua a la meva. Portàvem juntes mes de 15 anys de veïnes i mai podia haver imaginat que li tocaria a ella, en poc de temps havia perdut la il·lusió i el seny, en alguns moments et parlava de coses que no tenien sentit. Havia passat de ser una dona major, però, independent i lliure a viure acompanyada d'una senyora que la cuidava, li donava de menjar, i estava tot el dia amb ella, perquè no li passés res.
Fins llavors havia viscut sempre sola amb el seu marit però un dia de sobte, es quedo sense aquesta persona que estimava tant, el seu marit havia caigut, portava el maluc partida abans de la caiguda i no s'havia adonat, i a causa d'això i altres complicacions de l'edat en pocs dies ens va deixar, la veritat és que va ser fatal.
Julita en els últims temps discutia amb el seu marit contínuament, es deien barbaritats però quan va morir Tomás ella ho va pasar molt malament, jo potser no comprenia com parlava de Tomás, i com plorava per la seva perduda, llavors em vaig adonar del que les persones podem arribar a estimar i perdonar tot el pitjor que ens ha pogut passar amb algú que realment és la nostra ànima bessona. Pensant en les ultimes setmanes les quals se les havien passat cridant, insultant i dient-se barbaritats, però després ho vaig entendre, ella s'estava deteriorant per la malaltia que tenia, no era ella, no es recordava de la majoria de les coses, ni de la majoria de la gent que l'envoltava, però el seu caràcter simpàtic i amable estava dins ella, quan tènia els seus bons moments de lucidesa només sàvia parlar de Tomás.
Algunes tardes quan sortia a la galeria a estendre la roba i ella em sentia sortia a l'estenedor i feia com si agafés o estengués la roba, que no hi havia, simplement per tenir una petita xerrada perquè segurament ara no parlava amb ningú, hi havia vegades que deia que li agradava molt parlar amb mi, comptava que quan era jove havia estat mestra, i la veritat és que es notava, tenia una educació exquisida. Havia treballat en un poble i m'explicava que les persones als pobles són millors, més bones, es preocupen pels altres. Quan va marxa de l'escola tots li van fer una gran festa la volien molt, estaven molt contents amb ella. Havia ensenyat als seus alumnes les coses més importants de la vida, el respecte, l'educació i la senzillesa.
Ella deia que amb aquestes tres virtuts s'arribava a totes parts més lluny que sabent on estan els rius, les muntanyes i totes aquestes coses que despúes de deixar el col·legi les oblidàvem.

Per les tardes estava associada a un club de cartes, jugaven al cinquanta-un, es jugava en parelles i feien campionats, ara ja no pot anar, també deia que molts diumenges anava a missa, ara tampoc l'he vist sortir els diumenges, la senyora que la cuidava, Mirta, la treu a passejar una estona, quan fa bon temps.
Mirta és una dona Croata, va venir a Espanya a guanyar-se la vida perquè al seu país no podien menjar, allí va deixar marit i fill. És una dona corpulenta, rossa, i pels seus trets de jove degué ser una bellesa, amb aspecte de bona persona, gairebé no parla espanyol, però en el temps que porta aquí a millorat bastant, li costa parlar-ho però ho entén tot. Ella cuida de Julita, és una bona dona que la tracta com si fos la seva pròpia mare, des que està amb ella, la Julita a engreixat diversos quilos. Quan va morir el seu marit es va quedar com un escuradents, no menjava, i en poc de temps el seu aspecte pas a ser penós, però gràcies a Mirta avui no sembla la mateixa, sort que està persona té molta paciència i la deu voler, crec que hi ha poca gent que guardi a persones grans com la vigila la Mirta.
Fa uns dies sortia a estendre la roba i Julita va sortir també, va començar a preguntar pels meus fills. Jo només tinc un de vint anys, però ella preguntava pels meus fills petits, jo li vaig seguir la conversa, no volia que s'ofengués si li deia que no es recordava de mi, sempre pregunta per mi, pel meu marit pel meu fill, en els moments de lucidesa, però quan perd la memòria, deu pensar que sóc una altra persona.
Em recorda molt la meva àvia, potser per això l'he volgut recordar, la meva àvia ja no aquesta aquí amb nosaltres, però quan veig a la Julita em recorda la meva àvia, de distinta forma però crec que s'assemblen bastant, tant de bo aquestes persones que són tan dolces arribin a estar juntes i es puguin explicar les seves històries de joventut i ens els falti l'alegria amb què la comptaven quan estaven entre nosaltres.
La Julita em comptava que quan era petita se n'anaven a la caseta que tenien a Cubelles, allí passava l'estiu, amb la seva família, i es divertia molt. Després de gran se n'anava amb el seu marit, al principi de juliol fins a setembre, estaven jubilats i tenien tot el temps del món, però ella deia que tot l'any allí no podria passar-ho.
Ara ja no podia anar-se'n de vacances, la seva vida s'estava apagant i per poder demostrar-lo ella es revelava contra tots, contra les persones que més la volen i les persones que estan al seu costat, jo la sentia cridar a la Mirta i sortir a la galeria tancava la porta donant un fort cop perquè li sentissin, i sabéssim que estava realment enutjada.
Quan la sentia de vegades jo sortia a la galeria dissimulant per parlar una mica amb ella, encara que sàvia que sempre deia el mateix, sempre les mateixes preguntes, i sempre les mateixes respostes, però ella era feliç de trobar en aquell curt espai de temps algú que parlés amb ella devia tenir alguna classe de benefici per a ella.
La vida t'ensenya molts cops coses bones que hi ha vegades, altres les rebutges o creus que mai les poguessis realitzar, no us heu aturat a pensar totes les vegades hem dit que:
Jo, mai faria això, jo mai diria allò, jo mai permetria aquestes coses…. i sense donar-nos compte tot això que hem detestat o negat ho hem fet o ens ho hem trobat en la nostra vida.
Em recordo molts cops de la meva àvia, odiada per uns i volguda per altres, tot depèn del que t'hagi tocat viure en cada moment amb aquesta persona o el que les teves creus d'aquestes persones.
Jo a Pura, que així es diu no la vaig tractar gaire, de petita si que cada any recordo que venien els meus avis a passar uns dies amb nosaltres, o a vegades llargues temporades, érem set germans i la meva mare no podia amb tot, però això va ser durant un període de la meva infància m'hagués agradat tenir realment uns avis a prop , com molta gent té, aquest afecte que et donen ells, aquest amor és diferent de qualsevol altre.
De grans només els vèiem a l'estiu a casa de la meva mare que passaven alguns dies o a casa de la meva tia, on van anar a viure fins a la seva mort.
Pura, era una dona amb orgull, tènia un do de comandament, de fermesa, amb què neixen algunes persones, anava sempre impecable, s'assemblava a Bette Davis, fins als ulls, que al final dels seus dies es van anar apartant d'ella.

Semblava que volien escapar de tot el que estaven veient, s'anaven apagant com la seva ama, el patiment de tota una vida es notava al seu rostre, i en la seva mirada.

Però havien estat en la seva època uns ulls preciosos i alegres. Després de passar per una presó, haver estat apallissada per les seves veïnes en la guerra civil al seu poble, haver tingut que deixar una filla acabada de néixer amb els avis paterns i tornar després de set anys a recollir una filla que no la coneixia. Tot això se'l va portar ella a aquest món que diuen que hi ha després, tant de bo ella estigué entre cotons, entre àngels bons, per que no crec que ningú sigui dolent per natura.
Crec fermament en les persones, i sobretot en les persones grans, grans d'edat, grans de cor, i sobretot de comprensió. I crec que són aquestes les de noranta, anys, les persones que més ens poden ensenyar a viure, encara que ens sembli ridícul i que estan antiquades, quan arribem a una certa edat estiguin l'any que estiguis i per molt progrés que hi hagi, t'arribes a dir: Que raó tenien!.
Aquest petit relat aquesta dedicat a aquestes grans persones que estiguin ara amb nosaltres o han marxat, crec fermament que si només durant uns minuts al dia ens recordem d'ells, estic segura que ells estaran vivies, allí on estiguin i si ens poden veure o sentir, crec que els donarem mes vida.
Tant de bo ens recordéssim més de totes aquestes persones que ja no estan amb nosaltres, perquè ells també van viure, van patir i sobretot van estimar, van estimar molt, exteriorment o interiorment, però van estimar.
Aquest petit relat, sense importància està dedicat a aquestes Pures, a aquestes persones que se'n van anar soles, però, que aquí a la terra sempre hi ha algú que les recorda, sempre il·luminarà i agafarà aquesta flama d'esperança de tornar a retrobar-nos algun dia.
EN MEMÒRIA DE PURA TAULES, UNA DONA GRAN QUE MAI OBLIDÉS, MALGRAT ELS SEUS ERRORS, LES SEVES EQUIVOCACIONS, PER AL MEU VA SER LA MEVA AUTENTICA ÀVIA.


Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de donna

donna

31 Relats

49 Comentaris

55110 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Som els relats que vam ser escrits el dia 8 de març de 2007 en conmemoració del DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA 08-03-2007
Esperem agradar-vos!

"Jo et cuido, tu em cuides"

DONNA
_____

il·lustració:
"Això Era i No Era…El Bell Dorment"
de Mireia Coll.
______