LA NENA de Jeremies Soler

Un relat de: donna

Travessen el jardí pel caminet de lloses grana dessota les branques obagoses dels cedres. El vent és càlid: botorn de mar que flaira a sal i que li evoca records d'una infantesa que se li escapa.
-Camina dreta! Que sembles un xicotot!
I s'estira, fastiguejada, aclaparada, envestigada... dins del vestit rosa pujat que la seva mare li ha fet posar tan sí com no.
-I ara comporta't com cal. És el teu primer te. Coneixeràs les senyores. D'ara endavant cada setmana vindrem a fer societat.
-I la platja?
-Què vols dir?
-Quan hi aniré, a la platja, amb els meus amics?
-Nena... que ja tens dotze anys. Els nens amb els nens, i les nenes amb les nenes. I tu ja no ets una criatura, formes part d'una societat. ¿Saps el privilegi que representa poder venir aquí, a Miramar, i xerrar amb les esposes dels ministres, dels governadors militars, dels diputats a corts... Em sembla que encara no n'ets conscient...!
I la nena abaixa el cap. Enrogeix.
Després el torna aixecar i fita el cel blau i esbandit de Donostia. Es mira una gavina. L'enveja. Es pregunta per què un ocell ho té tot més fàcil.
El te es desenvolupa amb una lentitud feixuga. Les dones parlen de moda, de curses de braus, de confiteries i pastissos. Riuen com lloques, enrojolant-se i estrafent la veu:
-Ai... si ens sentissin els nostres marits!
La nena ulla per la finestra.
-I a tu, maca, què t'agradaria estudiar?
-Vull ser astronauta.
-Astronauta? -la comtessa de Lesaka trenca a riure -. Quins acudits...!
-No li facin cas. Està de ple en aquella edat tan difícil. -diu la seva mare amb to de desesperació continguda.
-Tots l'hem passada aquesta edat... -fa la "Begoña", que porta el cabell crepat i té una boutique de moda a Gros -. La meva filla volia ser enginyera. Us imagineu? Enginyera! Sort que el meu marit li va treure del cap. Després va fer "Disseny i moda". I escolta...! Va treure unes notes...!
-I ara a què es dedica? -demana la dona del diputat de Guipúscoa.
-Doncs ha fet molta sort. Va conèixer l'ambaixador de Suècia, un xicot molt formal i increïblement jove pel càrrec que té, i s'hi va casar... I de moment, i que duri molts anys, és a casa.
-A casa? -pregunta la nena.
-Sí. Ha fet molta sort. -insisteix la dona -. A casa, hi té un servei exquisit, una de les millors col·leccions de quadres, i un estable amb cavalls. I, a més, està esperant una criatura.
-Oh! -exclamen totes a l'hora amb aquella dolçor que emanen les dones de bé quan s'emocionen de debò (o de mentida).
-I el pare de la criatura, l'ambaixador, està resant perquè sigui nen... -afegeix.
-Ai... els homes ja ho tenen això... volen nens...! -fa la marquesa de Laredo.
-I no treballa? -demana la nena.
La mare li clava una mirada encesa, com fent-li entendre que no pot parlar quan li vingui de gust. Que és una nena, i que tot just l'acaben de conèixer.
-Treballar? Qui, reina? L'ambaixador?
-No, la seva filla.
-No, bonica. Ha fet molta sort -torna a insistir -, i no li cal...

La nena comença a sentir que li pica la pell de tot el cos. Demana per anar al lavabo.
Quan se sent lluny de tot aquell guirigall de cloques perfumades, surt al jardí i comença a córrer cap a la tanca negra de fosa pintada. Li costa d'avançar amb aquella mena de mirinyac que no li deixa donar passes llargues. Enyora les gambades pels turons d'Orereta de fa només uns mesos, quan encara no la consideraven més que un marrec i ella mirava la lluna i somiava que un dia hi faria cap.
D'una revolada, es lleva el vestit, i queda amb les calces i la samarreta. Grimpa per la reixa. Cau damunt l'herba gemada de fora el palau. A cent metres, hi veu la sorra de la platja d'Ondarreta. S'hi llança com un projectil. Pensa en les senyores, en la sentor del maquillatge dels seus rostres, en les mentides trenades en nom de l'educació i del protocol, en la filla del diputat, esposa de l'ambaixador, senyora que no treballa i que té servei, donzella que ha fet molta sort i que espera un criatura... Llavors, la nena es treu les calces i la samarreta i resta nua; vestida només amb una pell blanca com la neu, amb el cabell deixat anar, llis i negra com l'atzabeja.
Es capbussa a les onades; i jura, i rejura, que morirà abans que la converteixin en un esperpent.

Comentaris

  • Un relat molt original i ben fet.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 13-05-2007 | Valoració: 9

    És un relat molt fi, molt agut, en llenguatge estàndard elegant.

    M'agrada veure que, malgrat les modes estrambòtiques, aquest estil encara es manté perenne.

    T'hi poso un 9 en bona part per felicitar-te la originalitat.

    Una abraçada!!

  • UN RELAT[Ofensiu]
    EULALIA MOLINS ARAGALL | 13-05-2007 | Valoració: 8

    QUE RECORDA ELS ANYS 20, ON TOT EREN APARENCES, I UNA NENA D'AVUI, MOLT MODERNA I SENSE GANES DE SER UN NINOT DE FIRA. UNA NENA LLIBERAL I AMB LES IDEES MOLT CLARES, UNA DONA DEL SEGLE XXI. UN RELAT "PROTESTA".

l´Autor

Foto de perfil de donna

donna

31 Relats

49 Comentaris

60902 Lectures

Valoració de l'autor: 9.73

Biografia:
Som els relats que vam ser escrits el dia 8 de març de 2007 en conmemoració del DIA INTERNACIONAL DE LA DONA TREBALLADORA 08-03-2007
Esperem agradar-vos!

"Jo et cuido, tu em cuides"

DONNA
_____

il·lustració:
"Això Era i No Era…El Bell Dorment"
de Mireia Coll.
______