Aquell carrer

No valia gran cosa però a mi m'agradava. Era com una segona casa, allà sempre m'esperaven els meus amics de joc, la fàbrica abandonada,
(que era el marc adequat per a un bon partit de futbol, córrer davant d'un vigilant emprenyat o bé darrera d'una sargantana morta de por)
i sobretot, la granja, de la qual érem assidus clients. Allà estaven els tresors més preuats per tots uns cavallers de fortuna, pipes, caramels, sidrals, xiclets....

Recordo clarament com de forma permanent el nostre carrer sempre estava potes enlaire. Inicialment, van començar amb les canalitzacions del gas, posteriorment van arribar amb la nova xarxa de clavegueres i finalment, el canvi continuat de llambordes pel quitrà. Tot això ens omplia de gran satisfacció ja que les obres portaven rebombori, significaven una ampliació considerable del nostre espai d'esbarjo. Els caps de setmana el subsòl era explorat, colonitzat i annexionat.

Teníem una cabana que havíem construït amb quatre fustes i mobles vells que, enigmàticament, ens sobraven de la crema de Sant Joan, Sant Pere i Sant Jaume. Allà amagàvem la fortuna particular de la colla: les pedres brillants que trobàvem a la platja, una pilota mig desinflada i descolorida, un pot buit de pintura que utilitzàvem per fer algun brou vegetal, que sens dubte, mai se'ns va ocórrer tastar. Però, sobretot, aquella era la caseta del nostre gos, del gos del carrer. El cuidàvem, l'alimentàvem, el perdíem, el trobàvem i el tornàvem a perdre. Vam plorar asseguts a terra; vam buscar-lo tot un cap de setmana. Res.
Temps més tard, el Bobi era substituït per la Linda.

El nostre carrer no era gran cosa però la nostra imaginació era gran i en ell podíem trobar un bon lloc on amagar-nos quan jugàvem a l'"escondite", un formidable refugi quan plovia i un terreny fabulós per a la pràctica de les bales.

Era el millor davant altres carrers, era el nostre.