L’hora

Divendres vaig arribar una hora tard a la meva primera cita. El cas és que surto amb un xicot del barri de Sants. Alt, maco, simpàtic, agradable, atent, cabells llargs, mmm, paro, paro, que m’estic emocionant! Tan sols li veig un petit inconvenient; petit, però. El cas és que s’ha entestat a parlar-me només en català. Em diu que si no, no aprendré mai la llengua. Té tota la raó però a mi em costa molt entendre’l. L’escolto molt atenta (té una veu tan bonica!) estic en silenci i, sovint, ens besem. Aquí sí que no hi ha cap problema, je, je.
Reprenem el fil.
Vaig fer tard perquè em va dir, Font de Canaletes a dos quarts de sis.
Ja no hi era.
Vaig arribar a, com ell em va repetir “dos quarts de set” o sigui a les sis i mitja; una hora més tard. El vaig trucar i estava a l’autobús, més empipat que una mona. Em vaig disculpar i va venir a trobar-me i, de seguida, vaig posar la cara del gat amb botes d’Srehk. Ens vam abraçar i tot solucionat.
M’he d’aprendre això de les hores perquè si no, no ens entendrem mai i, a mi, l’Oriol, m’agrada molt.