Amor lèsbic entre ones radiofòniques

17 de juliol de 1978...

Em llevo penosament com cada dia, esperant el mateix, sentint res i fugint de tot. Casada amb un marit fantasma, mare i embarasadíssima de la criatura número 3 que faci més desesperant la meva humil existència. Amb veu fastiguejada llevo els petits dimoniets per començar la baralla diària. Porto els nens a la piscina i sento les veus de dues sangoneres, comentant ves a saber què sexual d'una tal Elena Francis. Amb tot el forn de més de 30º per damunt del meu cap i els pensaments a les fosques decideixo, per primera vegada, després d'anys de sentir-les recitar, preguntar qui és aquesta tal Elena Francis.
A l'arribar a casa trec les teranyines de la vella ràdio del meu pare, tot pensant que les meves no me les treu ningú.
Panxa enorme, peus inflats, suor a raig...M'afegeixo a l'audiència.
M'assec i premo el rònec botó del ferregot indecent. Funciona! Toco i remeno fins que sento alguna veu.
El primer dia impressionada, el tercer ja em masturbava pecaminosament amb el coixí recordant els tons aguts i greus de la seva veu, de la seva anatomia fictícia, les pautes marcades pels punt i a part de les cartes que dictava com un oració sagrada. Cada nit desfilaven per la meva ment les seves paraules, una injecció de passió que fluïa directament per tot el meu cos. M'excitava només prémer el botó de la ràdio, em quedava arraulida al llit imaginant una carícia de la seva veu i la por em feia cobrir tot el cos amb el llençol com si el pensament trèmul fos només allà dins, com si la suor i remordiment post correguda fossin el càstig de la meva infidelitat malsana.
Sóc lesbiana? Moments de glòria i esperança que cada dia cavaven el forat, més i més gran, a la meva infelicitat anunciada des d'el dia que vaig començar a no ser ningú. La meva desídia perpètua encadenada amb pany i clau sense cap engruna d'esperança.
Moments de deliri on imaginava entrar al seu palau radiofònic, poder besar el seu coll mentre vibrava a les seves respostes, tocar l'aire expirat de cada mot versat, poder tocar la seva aura de resurrecció que m'havia fet tornar al món dels vius....Ingerir una espurna de realitat per minvar la desesperació al sentir-la i saber que el "res" era la resposta.


-Estimada Sra. Francis.
Les seves respostes són com la fe dels creients, ha instruït el meu pensament per apaivagar la set que obstruïa les meves venes al pas de qualsevol esma de felicitat. Em moro per la seva cita nocturna. No vull resposta. Vull que em llegeixi. Vull que em dicti les paraules que he escrit per trencar-me el cor.
El seu programa ha estat el meu refugi, ara vull tornar a la realitat.
L'estimo Sra. Francis, un amor d'injúria i condemna.
La resignació és l'estat indestructible de la meva vida.