Al·legoria de la cel·la.

Un relat de: qwark
Diuen que al soterrani del castell hi ha una cel•la, o potser n’hi ha vàries. És difícil saber-ho perquè el soterrani és fosc i laberíntic, com els racons de la memòria, i costa saber si ja s’ha passat abans per un lloc o no.

La cel•la no és gran ni tampoc petita. Alguns dies té quatre parets de pedra i d’altres en té més. De vegades hi ha una porta de fusta massissa i acer i d’altres podem trobar finestres amb barrots. Però molts cops només cal la certesa de saber-se inexorablement atrapats per mantenir tancats els presoners.

No se sap ben bé quants són els condemnats. Tant pot ser que en siguin vint com un miler. Les formes atzaroses de les parets i la feble il·luminació fan que la cel•la i tot el que hi ha dins aparegui desdibuixat, com un esbós d’una realitat a mig imaginar.
Es veu que hi ha un mariner que mai es va arribar a embarcar. Li feia por l’aigua però no sabia fer cap altre ofici que no fos el de mariner. Es passava els dies a les tavernes del port escoltant històries de pirates, de països llunyans, de tresors amagats... De vegades començava a parlar ell també però de seguida es quedava travat, quan se n’adonava que no tenia cap història a explicar.

Hi ha també algú a qui tothom anomena l’Espectre. Uns dies sembla que la tènue llum de la cel•la el travessa per complet, com si fos un miratge. D’altres, se'n pot endevinar la tímida silueta però, en mirar-lo, sembla esvair-se. Un bruixot li va concedir el do de convertir-se en allò que ell es cregués capaç de ser. Podia haver estat un rei, un gran artista o fins i tot un Déu. Però la manca de confiança el va trair fins al punt de fer-lo quasi invisible. Encara amb prou feines és capaç de creure que existeix.

Ningú coneix del tot la geometria de la cel•la però si hi ha un punt que podríem considerar que n’és el centre, allà hi ha asseguda una noia. A diferència de la majoria dels presos, ella creu que és possible sortir d’allà. I no només això, també afirma que coneix no una sinó dues-centes trenta-vuit maneres diferents de fugir. Però optar per una significa renunciar a totes les altres i vol estar segura de triar-ne la millor.

No només hi ha humans allà dins. Per exemple, hi ha el cavall d’en Lluc, un home que havia somiat amb guanyar fortuna i fama amb la seva espasa però sempre arribava tard. Anés on anés, algun altre cavaller ja havia rescatat la princesa o matat el drac de dos caps, o resolt l’enigma o vençut el maligne rei o bruixot de torn. Convençut que no hi havia una gesta per a ell, va acabar tancat al soterrani d’aquest castell.

És impossible saber si el Rei que mana en aquell castell baixa un cop al dia o tres cops al mes, doncs a la cel•la és difícil saber quan comencen o acaben els dies; el temps no és més que un concepte abstracte i inútil. Si els porta personalment menjar sempre que baixa no és pas perquè aquell Rei es preocupi pel benestar dels presoners. Al contrari, sempre intenta alimentar la part dels condemnats que fa que siguin presoners.

Així, al mariner li porta sempre gats, gossos o altres animalons que s’han ofegat. O altres dies també petits taurons amb dents esmolades o sinuoses serps d’aigua. A la noia que seu al mig de la cel•la li duu aliment per a l’intel·lecte: llibres que parlen de fugues, de laberints i mapes del castell que amplien les possibilitats de fugida. Aquest nou material sempre sembla millor que el que ha vist fins aleshores i allò la fa entendre que, molt probablement, la millor manera d’escapar no és cap de les que ja coneix. A en Lluc sempre li porta el mateix aliment que a un altre presoner i sempre quan aquest altre ja s’ho ha acabat. Cada dia és l’únic presoner que menja el mateix que algú altre. Finalment, abans de marxar sempre es queda mirant una branca de fonoll que duu a la mà i comenta, en veu baixa (però prou alt com perquè el senti tothom): “Que estrany, em sobra una ració. És com si ahir hi hagués algú que avui ja no hi és però no recordo a ningú a part dels que estic veient”. I amb aquestes paraules l’Espectre es fa cada dia una mica més invisible.

De vegades en Lluc s’imagina que aconsegueix alliberar tots els presoners. Que parla amb la noia i li fa entendre que qualsevol de les sortides que coneix és millor que restar un sol dia més tancada en aquella cel•la. Que troba les paraules per fer que l’Espectre recuperi la fe en si mateix. Que aconsegueix escapar amb el mariner cap a la torre més alta del castell i reuneixen l’aplom necessari per saltar tots dos fins al fossar. Que neden més ràpid que la por i assoleixen la riba. I allà hi ha una taverna on poden explicar la seva gesta.

Només que el mariner superés la por, la noia deixés de d’envernissar la seva fugida ideal amb més i més capes de perfecció i l’Espectre confiés en ell mateix, els murs d’aquesta cel•la desapareixerien per si sols, pensa en Lluc. Perquè per a cadascú d’ells estan fets precisament d’aquestes obsessions que els limiten. Només caldria que...

Però sempre apareix un dubte maligne a la ment d’en Lluc. Segur que algun altre cavaller ja ha alliberat abans uns presoners semblants. I si no ho ha fet encara, apareixerà just un instant abans que ell decideixi fer-ho. I llavors s’asseu al costat d’una paret i recorda, una per una, totes les històries de cavallers que algun cop ha sentit. Tots aquells herois que van ser els primers en arribar allà on se’ls necessitava. Com podia salvar tota aquella gent precisament ell, que no era capaç d’ajudar-se a si mateix i ensorrar els seus propis murs?

Diuen que, de tant en tant, algun dels presoners supera les pors o limitacions que l’engabien i pot escapar de la cel•la. I que, en tots aquests casos, algú acaba narrant les seves gestes. Però en aquestes narracions, per alguna raó, sempre s’omet que el personatge va ser presoner a una cel•la fosca d’un castell estrany. Potser, i només potser, aquesta història que encara no s’ha explicat pertany al cavaller Lluc, que un dia serà el primer en alliberar de manera heroica tots els presoners de la cel•la.

Comentaris

  • Molt bon relat[Ofensiu]
    Atlantis | 18-08-2013


    Un relat molt ben estructurat, amb un bon lèxic i una intriga que cada vegada importa menys perquè et porta a pensar. També et fa replantejar preguntes isense voler trobes coneguts i tu mateix et sents presoner dins d’aquesta cel•la com un més dels altres presoners.

    Em sembla que no t’havia llegit mai. Potser algun cop al fòrum. I m’agrada molt com escrius. Et seguiré.

    (no vaig poder comentar-te quan tocava i ho faig ara i no me’n repenteixo)

    Petons d’estiu

  • Decidim amb el nostre coratge l'amplitud de la nostra presó.[Ofensiu]
    Jere Soler G | 05-07-2013

    He perdut una mica la pràctica aquella que tenia abans d'analitzar un relat, fer-li una autòpsia i diagnosticar les raons de la seva mort, o descobrir que era viu i que era immens; ara em moc més per instint, perquè en el fons, crec que és com es mouen els lectors anònims que s'acosten a les llibreries o a les biblioteques.
    D'altra banda, cada vegada crec menys en els comentaris i en les valoracions; perquè n'hi ha per tots els gustos; i és evident que un gòtic no pot valorar un naïf, ni un expert en art romàntic no pot criticar amb encert un jazzman. Vivim reclosos en móns particulars que fan que hàgim de viatjar per instint, d'oïda, confiant en nosaltres mateixos i en la nostra capacitat d'oblidar el que escrivim, per a poder-ho rellegir objectivament com si no fos nostre i com si fóssim cruels i egocèntrics escriptors de relats.
    I a més, el món dels escriptors està ple d'enveges, de gelosies, d'immadureses, d'exhibicionismes, de narcisismes, fins i tot d'ambicions materials... i... ¡com ens hem de fiar d'algú que ens comenta i que té com a prioritat ell, després ell, i després ell. De sort que no és el teu cas, i aquest relat teu em reflecteix una mica això que acabo de dir. Vivim reclosos dins la cel·la de la nostra actitud vital; segons com sigui aquesta actitud, serem més o menys lliures. Decidim amb el nostre coratge l'amplitud de la nostra presó, l'enderrocament de les parets que ens limiten, el poder del nostre carceller.
    No sóc persona de fer la pilota a ningú, per això si et dic que aquest relat és molt bo, ho dic perquè ho penso. Fa salts imaginatius i inesperats que destrueixen qualsevol possibilitat de tedi. I, estranyament en un autor enemic de les moralines, en un lector que és martell implacable contra els missatges a la literatura... aquest relat és en certa manera didàctic. A mi, m'agraden els relats amb missatge, per això no representa cap problema per a mi; tot i així, cal dir que el missatge és abillat d'una escenografia i de tot un reguitzell d'elements imaginatius que allunyen qualsevol embafament.
    En resum, un molt bon relat.

  • Marteta | 02-07-2013 | Valoració: 10

    Els límits de les pors... I tant que ens frenen! Tots, dins el nostre subconscient, tenim una cel.la, i només la clau de la nostra valentia pot obrir-la o deixar-la tancada fins que les pors se'n vagin.

    M'ha agradat molt la manera com has descrit i relacionat els personatges, sobretot el del Lluc.
    Et seguiré llegint!
    Una abraçada,

    Marta

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de qwark

qwark

55 Relats

399 Comentaris

79935 Lectures

Valoració de l'autor: 9.61

Biografia:
Químic de formació, professor de professió i escriptor de vocació, des que vaig abandonar el meu somni juvenil de ser estrella de rock. M'agradaria ser escriptor de professió, professor de vocació i saber tot el que pugui del món en què vivim.

Agraeixo a la gent de Relats en Català el fet de poder tenir un espai com aquest. A mi m'ha servit per a tantes coses que es faria avorrit dir-les totes.

Entre altres, per publicar aquest llibre:

¿Quant valen els teus somnis?"


Podeu preguntar per mi aquí:

qwark79@yahoo.es

O aquí:
http://www.facebook.com/smonteagudo

I ara també faig blocs:
Grans preguntes que no em deixen dormir : Un blog dedicat a la curiositat humana. Si sou humans curiosos, us animo a participar.
Àtoms i lletres : Un blog on explico experiències que van sorgint mentre escric.

I participo a la Lliga de MicroRelataires Catalans