Al parc en un vespre de juny

Em sento sol. He volgut retrobar-te i he corregut al parc a fer-ho. Estic sol, es va fent de nit i comença a refrescar. Baixo les escales d'entrada lentament, un peu i després l'altre sense presses ni rumb fix. No sé on em dirigeixo ni on vull arribar. No sé on vaig ni com em trobaré. Busco un banc on asseure'm. Trio el de la cantonada, el del racó, al costat de la font. Potser el so musical de l'aigua que regalima de la font és l'única cosa que m'acompanya. Tu no hi ets ni hi seràs. Potser somniava en veure't asseguda al banc del costat, però no! Potser imaginava que et trobaria refrescant-te els teus llavis melosos amb l'aigua de la font, però tampoc. Potser pensava que la negra i solitària nit m'ajudaria a oblidar-te, i en canvi, m'ha permès recordar-te. Mentre baixava les escales d'entrada, s'han encès les llums de fanalet que rodejaven el camí de baixada. M'he sentit com si d'una entrada triomfal es tractés, però m'he sentit massa sol. Alguna vegada havíem parlat de que a l'estiu, buscaríem algun moment per baixar aquelles escales del parc junts. Sempre que ho havíem intentat, la porta d'entrada era tancada. Ens havíem conformat a pensar que aquell parc no era per nosaltres. Avui he vist la porta oberta i m'he decidit, encara que molt a contracor, a entrar-hi i a baixar les escales sense tu. S'han encès llums de fanalet com a mi m'agrada, s'ha sentit soroll d'aigua que a mi ja saps que em captiva, però definitivament he baixat graó a graó i sense tu. Ha estat una baixada triomfal, però no ha estat ni de bon tros, la baixada que jo havia imaginat.

Mai més tornaré a baixar aquestes escales encara que la porta sigui oberta ni que les romàntiques ombres provocades per la lluna i els fanalets de les escales em convidin a entrar-hi. Un cop més has tornat a sorprendre'm, perquè just quan travessava la porta de sortida m'ha sonat el telèfon. I evidentment eres tu. Simplement com sempre has estat en el lloc i el moment adequat a través de la distància. No esperava menys de tu! El teu gest ha estat com si em volguessis dir "mai més farem la visita al parc junts, ni la tornarem a fer, mai podrem baixar les escales junts ni amb fanalets ni sense, mai més podràs dir-me posem-nos al banc del racó que ja saps que m'agrada, però jo ja sé que avui tu m'has fet notar que abans de que sortís definitavament del parc, volies dir-me m'hagués agradat i m'agradaria poder fer aquesta visita junts però ja saps que no pot ser!. "Jo, et dic: "No canviis mai! Ets un tresor!"