Al meu amic, en Juanito

Un relat de: leonardo
M’ho vares demanar en aquell dinar de l’OBS, un grup d’amigues i amics, companys de feina, que va sorgir amb els anys després de compartir moltes hores de feina, entrebancs, complicitats, rialles i disbauxes. Ens unien els llaços estrictes de l’amistat, i el seu nom l’agafarem de l’antiga obra benèfica social, de la qual volíem emular el seu esperit solidari. El nostre grup es reunia tan sols amb l’objectiu de compartir les nostres vivències dins i fora de l’empresa i per donar-nos suport en tot moment. Sempre he pensat que aquestes reunions a tovalla posada m’han salvat la vida en més d’una ocasió i m’han fet més profit que tots els incentius empresarials que m’han posat al davant.
Em vares demanar que escrigués uns mots dedicats als vells temps, els temps d’en Pep Ribas, en Gonzalo... Va ser en el nostre dinar del mes d’agost, un dinar que vàrem convocar per aixecar-te l’ànim després de la pèrdua de ta mare. Feia tan sols uns mesos i amb ella se’n va anar un tros del teu cor, desgarrant-se el cordó umbilical del qual encara depenies com un nounat i que et va insuflar la vida fins al darrer alè. I així, a poc a poc, el que pareixia el dol necessari, es va convertir en un adéu. Lentament te’n vares anar. Proves mèdiques, el fatídic diagnòstic, viatges i tractaments a les millors clíniques... mesos de dolorosa i anguniosa espera, amb l’esperança mai no perduda de tornar a casa amb els teus: la família, els amics, els vesins, els coneguts i de tot Eivissa. Per què, qui no coneixia en Juanito (Joan Clapés de Sa Nostra)?
A tornar a passejar amb el teu ca, en Yanqui, pels teus carrers, uns carrers que et varen veure créixer en el barri de l’Ibosim, en el qual encara vivies. La teua vertadera casa era el carrer, et coneixies palm a palm cada un dels racons de Vila: passadissos, places, jardins, parcs, botigues, establiments i els seus vesins, que saludaves pel seu nom o malnom. Eren els teus socis, amb qui sempre tenies temps per compartir-hi una estona, unes paraules, un somriure. Eres de les poques persones que quan preguntaves: Ei “sòcio” com te va la vida?, esperaves i escoltaves la resposta.
Unes societats que tu havies sabut establir amb tot tipus de gent, que et guanyaves amb la teua humanitat, disposició a ajudar i bonhomia. Unes societats que no es regien per l’interès, ni per la obligació, ni per la necessitat. Sempre varen ser desinteressades i altruistes.
Per això em costa tant caminar per Vila i pensar que ja no et trobaré més a la cantonada dels mobles Calbet o a la Marina, xerrant amb en Serreta, caminant pel passeig Marítim, esmorzant a la Concord, la Milan o a sa Vianda. Entrar cada matí a la feina i descobrir la teua cadira buida, la falta del caliu que només tu sabies encendre.
Enyor els nostres matutins cafès silenciosos, la cerveseta, xerrant animadament, al final de la jornada, els teus acudits i les històries que només tu sabies contar, la facilitat que tenies per detectar el més mínim desajust, aquell problema que m’oprimia i que tu sabies, amb paciència, fer surar i alleugerir amb la teua naturalitat i espontaneïtat d’infant sensible i somiador. La teua calidesa humana que et dotava d’una gran facilitat per connectar amb tots els que t’envoltàvem fent-nos sentir còmodes i relaxats al teu costat.
Enyor la teua companyia, però sé que la teua ànima, com en els versos del poeta, voleteja pels carrers de Vila i pels camps eivissencs i qualsevol solpost mentre passeig per Vila et retrobaré, perquè encara hem de parlar de moltes coses, estimat amic meu de l’ànima, estimat amic meu. “Volverás a mi huerto y a mi higuera,/ por los altos andamios de la flores/ pajareará tu alma colmenera/... A las aladas almas de las rosas/ del almendro de nata te requiero/ que tenemos que hablar de muchas cosas/ compañero del alma, compañero.” (Miguel Hernández).

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: