Aigua per a tothom!

Acabo de veure per la televisió el partit de futbol que ha enfrontat al Terrassa i el Múrcia a l'estadi Olímpic de la veïna ciutat vallesana. El partit ha acabat amb el resultat de 0 a 2 favorable als visitants; el primer gol l'ha marcat un xicot amb calça curta, el segon ens l'han fet per sota les cames, tot col·lectiu de gent que respon a no sé ben bé què, tot i les seves suposades bones intencions. A la samarreta de l'equip murcià es podia llegir, escrit amb cal·ligrafia prou clara: "Agua para todos". En un principi, la meva ingenuïtat em va arrossegar a mirar el rostres dels jugadors i els paraigües estesos de la gent que s'embadalia observant-los; efectivament, tot i que potser només a gust dels jugadors del Múrcia, estava plovent per a tothom! Al cap de poc, vaig copsar el missatge subliminal que amagava aquestes tres paraules serigrafiades damunt el pit dels jugadors del conjunt foraster. Malgrat tot el que pugui semblar, nosaltres com ells, també volem l'aigua, el pa i la sal per a tota cuca viva! I ho volem sense haver-ho de portar escrit enlloc: tenim l'aval d'una llarga tradició solidària, tenim, al nostre favor, l'aval prou constatable i objectiu de la història que ens ha forjat com a poble...
Aquest fet aparentment sense cap importància, em va menar a fer-me un seguit de reflexions de caire ètic i moral. Tots els jugadors del Múrcia volen el transvasament de l'Ebre? A les seves hores de lleure són agricultors, accionistes de Terra Mítica, propietaris de complexes d'esbarjo o simplement juguen al golf? De bell antuvi, sabem que qui paga mana, que ells són uns manats i qui té el cul llogat no seu quan vol... En aquest món de mones tot s'hi val. Malgrat tot i per estar en igualtat de condicions, els equips de Ceuta i Melilla, donada l'ascendència d'alguns dels seus components, potser haurien de fer una campanya contra el comerç dels pernils, la botifarra de bisbe i la secallona; els de Salamanca, soroll a favor de la beatificació immediata d'en Torrente. Què hauríem de portar damunt del pit els equips de les comunitats anomenades històriques? I aquelles que s'aferraren amb les urpes esmolades i a cuita-corrents al "cafè para todos"? A Vallecas haurien de blasmar contra la requalificació de terrenys fetes pel broc gros i a cop de respatllada barroera? I el conjunt de la Camarles o Deltebre haurien de demanar que se'ls posés una planta desalinitzadora d'aigua del riu, al seu terme municipal? Si depengués de mi, ningú no saltaria a l'herba de Son Moix, sense reivindicar una mica més de cabell d'àngel a les ensaïmades que comprem després de cada partit per demostrar a la família s'hi pensa. I el Bisbalenc, podria plantar cara als terrissaires d'Argentona o els de Verdú? I l'equip de Hòquei sobre gel de Puigcerdà, podia lluir la reivindicació de la "mà de morter" que els pertany i que s'exhibeix a la farmàcia de Llívia... I que passaria amb els jugadors "estrets de pit"? Se'ls hauria d'estampar abreviat o en morse? I els que fa tants anys que anem al futbol i no hem demanat mai res... potser hauríem d'exigir que ens arbitrés els partits "robocop", "terminator", "Rocky IV" o "el perlita del Atlántico"?
D'un temps ençà, el món de l'esport ha començat a caure en aquesta mena de simplismes partidistes i articulats des de fora. Potser algú pot acusar-me de frívol; se'm pot dir que amb "les coses de menjar" no s'hi juga. Avui, una vegada més, he constatat que de limitar-se a jugar al futbol, tampoc es fa prou bé...