Agafa-t'hi fort: fimbreja

... La mare que et va arribar a parir! Quin tros de bava tan descabestrada que estàs feta, tia Puri! Ets com un talp ebri de xardor libidinosa que cerca, desesperadament, la tebior d'un cau etilicocarnal qualsevol, per ajocar-s'hi amb frisança extrema. Per poc que hi procuris pensar, al teu entorn se t'ha creat un axioma incontrovertible del qual només tu n'ets l'única veritablement responsable: desconec si practiques el sexe segur, però, el que sí que és del tot segur, és que el practiques com una boja. Tia Puri, no hi ha opció possible: o tens el parrús com la mandíbula d'un tauró benestant de Hollywood o com la llengua viperina d'una serpent protegida de Zanzíbar... Senzillament: no tens mesura. Tu no només cardes pels descosits, mala bua: la teva trumfa és com un immens trull, dissenyat per esprémer l'humor escrotal dels quatre sòmines, flegmàtics i pusil·lànimes, que se't posin a tret. Mira si n'arribes a ser, de bèstia guinyolaria i mendicant, que ni la mare cigne més envanida que mai hagi pogut passar per les pàgines de l'edició anglesa del National Geografic no porta una nissaga tan nodrida de colls drets rere el seu monumental paner. Vatua l'olla! Per la bossa de Judes! No t'estàs de res, de res: ets la personificació de la matrícula d'honor del reciclatge!... I és que ho aprofites tot, recony! No perds passada ni repassada; no renuncies a cap mena de preparat de xucrut que faci una mínima ferum de mascle. No deixes res per verd. Al teu costat no hi ha cap fruita que pugui madurar impol·luta i virginal, tros de carbassota-vulvomultiactiva-integral. Descontextualitzant la brutalitat del fet històric com a tal, algunes vegades he arribat a pensar que la teva singular conducta té un punt de convergència amb la ignomínia que desprenien les ferradures dels afuetats cavalls d'Àtila: amb el teu encabritat galop d'amazona ardent ho converteixes tot en una colossal estepa erma. Fins la cua de la farinera borda, et fotries si vingués a tomb! A tu, mai no t'han calgut segones voltes a les eleccions... t'ho poleixes tot a la primera raspallada a què tens accés: no respectes ni la molla ni l'os de la pobra víctima que pots arreplegar. Tia Puri: ets una veritable màquina d'esprimatxar mortals; els teus infatigables engranatges són capaços de liquar, en quatre batzegades escadusseres, les saludables turmes de qualsevol pinxo que s'arrisqui a galantejar-te... Per a tu els sàtirs o els Casanova no són, sinó, un subproducte de la literatura fantàstica o de les converses de sobretaula. Mala pècora: de què t'han servit les paraules premonitòries i encertadíssimes de la padrineta Martina quan afirmava "als homes el cap de baix els fa perdre el de dalt?" Així has premiat, a la pobra dona, el fet d'afillar-te quan només tenies tres mesos i els ulls enganxats pel vesc de les lleganyes?... Però què dimonis t'expliquen a tu d'altíssimes glorificacions o de càstigs eterns, oi? Tu estàs pel damunt de tots aquests cabotatges en terra ferma. Saps el què ets, de debò, tia Puri? Doncs, una autèntica farandulera del Pikolín o del Flex Multielàstic. Vergonya te n'hauries de donar de passejar els nostres benemèrits cognoms per damunt dels matalassos més esgalabrats i atrotinats del país: grandíssima meretriu... Fins i tot, posats a no respectar, no has pogut ni respectar l'anonimat d'aquell caporal tanoca i pixapins dels Mossos d'Esquadra que, una tarda d'aquest darrer estiu, vas entabanar sota una olivera corsecada que hi ha darrera del destacament d'Arbúcies. El pobre agent de l'ordre, amb l'epidermis lumbar encara tatuada per la llardissosa venjança de les espunyidelles grogues que, el molt pocapena, va esclafar en rebolcar-se sota els teus seixanta-set quilos d'ossada i mamellam, t'acaba de muntar un pis ben bufó a dos-cents metres escassos de la Sagrada Família de Barcelona; t'ha fet, de propina, principal beneficiària del seu testament i ha posat, a la teva lliure disposició, una bona picossada de la seva nòmina mensual. Què collons vols més grandíssima marfanta de pela i mitja els cent grams? Si fins li tens hipotecada la Medalla al Mèrit Civil que un dia va lliurar-li el President dels presidents en persona.
(...) Mireu si n'és de bergant i poca-solta aquesta fembra saltamarges que m'ha tocat tenir de parenta, que el dia de Sant Jordi, bo i aprofitant la Jornada de portes obertes que un parell de vegades l'any disposa el Govern de Catalunya per conèixer les Institucions per dins, va acostar-se al Pati dels Tarongers de la Generalitat, per visitar les dependències i llurs dependents (si s'esqueia!), menjar quatre melindros acabats de sortir del forn de Can Foix de Sarrià, però sobretot per intentar la subtilíssima pràctica de la pesca d'altura entre els bufaforats habituals d'aquells topants tan nostrats i patriòtics. Aquell dia, el seu casuístic esquer de rateta en zel, tampoc no li va quedar orfe de mossegada. Tant és així, que al cap d'un parell d'hores escasses d'haver-se cruspit el primer melindro foixenc, el caporal Vicent Llopis abandonava pantalons, arma, gorra, manilles, porra, dignitat i walkie-talkie damunt d'un rònec i esgrogueït bidet que hi havia a la cambra més sòrdida d'una pensió del carrer de Mercaders... Per no perdre pistonada, una vegada més, funàmbula del catre dual, estàs tocant una nova peça de piano a dues mans; un pentagrama està impregnat per la tròfica sentor de les Agudes, mentre que l'altra partitura es presenta esquitxada per la coïssor bronquial i urbícola de la Via Laietana. Tia Puri, evidentment que el compàs i el ritme l'has de marcar exclusivament tu, que ets qui hi poses Yamaha de mitja cua; no et refiïs dels diapasons en actiu de cap dels dos pardalets amb gorra de plat i espardenyes de set vetes: sempre et donaran el to de la nota la que més s'adigui amb els seus interessos particulars... Sigues, però, més discreta, renoi! No facis que la teva família hagi d'acotar el cap cada vegada que, a taula, es parla de tu i de les teves noves adquisicions, per molt estatutàries, magistrals, solemnes i catalanesques que vulguis vendre'ns-les.
Tothom tria el seu camí, tia Puri. Tu has triat, lliurement, el teu. A hores d'ara, ja deus tenir la teva peculiar autopista prou plena de forats i bonys com per anar-hi sobreposant capes i capes d'asfalt, sense mesura; a la vida, les coses solen ser com el quitrà: tot necessita el seu temps per a quallar amb un mínim de contundència. Què es podria dir de tu, a la gent, que no sàpiga, per exemple, la immensa majoria dels mascles del poble de Malfumet de la Selva, on vas néixer fa setanta anys ben repicats? Per què dimonis et dic sempre "tia Puri", si de tia meva en tens tan poc (o menys!) com de Puri? I per quina raó, precisament Puri i no Soledat, per dir-ne algun?... Soledat... i per què, no Sole?... No et sembla que l'onanisme, per molt malaltís que vulguin presentar-nos-el, pot ser de més ben portar que no pas la promíscua putrescència que vas escampant, ara, per allí on passes?
Tot i aquestes abstractes, introspectives i desenraonades observacions, no hi ha marxa enrere possible. Tu continues present i palpable i et dius, posem-nos-hi com ens hi posem, Maria Purificació. Fins a l'hora present, ets tan real com el rebut de telefònica i tan ostentosa com una taca de romesco al damunt d'una corbata de seda. El teu combustible és ben barat i ecològic. Una subtil arrambadeta és l'única pistonada prèvia que necessita la teva guillada maquinària sensorial per posar-se en funcionament... I apa, som-hi: a fer feix de tota llenya!
Tia Puri, sempre has estat una dona oberta. Oberta de cor, de pensament i sobretot de cames. Potser la teva vida haguera estat força diferent si t'haguessis escoltat l'avi Tòfol amb el mínim d'atenció i de capteniment que l'ocasió requeria. Potser ara, arribats a aquest punt de màxima sinceritat, una mica de recés històricofamiliar no ens farà cap mal ni a tu, ni a mi, ni a la mare de l'esperit del vi. Vinga, doncs, que és tard i vol ploure...
(...) Tan bon punt va acabar la guerra, vencedor i armat, amb la lliçó ben apresa i l'ànima encara adolorida, en Tòfol de Ca l'Enfilavídues, va tornar prest de Sant Sebastià (aleshores provincias Vascongadas). Als pocs dies d'haver retornat a casa seva, l'avi Tòfol (sargento de primera Cristóbal Muixins, per servir a los nobles ideales) et va buscar feina d'enconadora de fil a una fàbrica tèxtil del seu bon amic d'armes Ton (Antonio Ambrós Pla, per parlar amb la rigorosa propietat del moment). Saps prou bé que els teus inicis a l'empresa foren encomiables; segons em consta per boca dels teus propis encarregats de secció. És ben senzill: sirgaves com una productora exemplar. En aquells temps, en què la gana passava al davant de la son, cada somriure jovencell era motiu de crítica despietada per part de les treballadores més veteranes. A tu, però això no et feia ni pessigolles. Assabentada del teu deure amb la casa, per una banda, i per la teva vocació de poder ser considerada una "de las miles de mujeres que la Patria se nutre con el fin de retornar a los augustos pretéritos de gloria y esplendor", per l'altra, ben aviat et destacares de la resta de les noies. He sentit a dir que feies anar les mans com una daina. Tant i tant les feies córrer que, com aquell qui no vol la cosa i sense despistar el vol d'una mosca, una tarda xardosa d'agost, acabares per engrapar un fus força diferent a tots els altres de la quadra. Com una esperitada que acabava de rebre influxos directes del mateix diantre, t'aferrares amb força i vehemència a la pua de vint-i-cinc centímetres generosos de què presumia Don Antonio. A partir d'aquella topada canicular, i de tan ràpida i sorprenent presa de contacte amb la feina, tot va ser ben diferent. La particular conjuntura amb què vas topar-te, va permetre't aconseguir una ràpida (i inesperada) progressió professional a l'empresa, la qual cosa va aixecar les sospites tant de l'avi Tòfol com de la padrineta Martina. Quan el s
ergent Muixins va saber fins on havies portat la teva audàcia laboral, et va fer plegar immediatament de la feina i, per més escarni públic, ho va comunicar al Presidente Comarcal de la Delegació del Frente de Juventudes, per tal que fessin una estiradeta d'orelles d'advertiment al trempat del seu col·lega i, al mateix temps, destacat mecenes de la Secció Local, senyor Ambrós.
Malgrat tot el que d'entrada pugui semblar, no sempre ha estat fàcil la llicenciosa i blasmable vida que has portat, tia Puri. Admeto que sols tinc, per exemple, unes tènues i letàrgiques referències a l'entorn d'un fet que va succeir-te fa cosa d'uns trenta anys llargs. Sembla ser que, sobtadament, vas entrar en una crisi profunda, gairebé terminal. Diuen que se't va morir als braços un personatge d'aquells que sempre escriuen el seu nom propi antecedit d'un bon reguitzell d'atributs de tractament de cortesia. El forense va dictaminar que, l'íssim referenciat, va fer l'ànec just uns instants abans de l'espasme definitiu que l'havia d'omplir de l'única satisfacció que, una aprenent de bagassa com encara eres tu aleshores, procurava ofrenar-li. Tot i l'inevitable rebombori general que un fet tan luctuós podia comportar en una societat tan tancada com aquella, una vegada més, vas sortir-ne molt ben parada, punyetera! El cas és que, no se sap ben bé com, s'avortà d'arrel qualsevol temptació de fer cofis i moquis de l'intricat afer en què t'havies vist involucrada, per la teva inconsciència pueril. L'assumpte es va portar amb la discreció que les circumstàncies exigien, la qual cosa no significa que l'enterrament no estigués a l'altura de la categoria social de l'individu. Tal i com sempre sol passar en aquests casos, oficialment, l'home havia mort en acte de servei. Segons les emfàtiques i parcials cròniques dels diaris de l'època, la possibilitat d'una revifada judeomasònica al país, li havia anat debilitant el seu cor tan integèrrim, fins que el ventricle esquerre (per raons òbvies i d'Estat havia d'ésser l'esquerre, el traïdoràs!) li va rebentar com una xirimoia de Vélez-Málaga al mercat de la Boqueria un dia d'aquells en què les aixelles suquegen. Tot i que tu sola no hagueres sabut com sortir-ne, aquell assassinat preorgàsmic fou tractat amb una elegància extrema. La més beneficiada de tots els que vau intervenir en l'afer (a part de la vídua i els fills que encara viuen d'haver enganxat, tota la vida, segells en un organisme oficial) fores tu, tia Puri. Sense fer gaire remor ni aixecar massa polseguera, se't va desterrar a la base Naval de Guantánamo a l'illa del Carib de Cuba. Gràcies a les bones relacions que aleshores hi havia amb l'administració nord-americana, et posaren en safata de plata la seductora possibilitat d'exercir de Cap d'Intendència d'aquell peculiar destacament d'Infants de Marina: naturalment que no t'hi vas pas negar. Vés per on: en un tres i no res, havies deixat d'adquirir les mercaderies a la tenda dels coixos. El subterfugi diplomàtic de què van fer ús, ambdós països tan simbiòticament amistançats, et va anar més que brodat: la banyada col·lectiva a Palomares encara era força recent. Tampoc no caldria dir que et van ensopegar el destí de mig a mig: eres jove i sucosa com un préssec de vinya per a un turista escandinau. Als quatre dies justos d'haver aterrat per aquells paratges tan paradisíacs i edènics, ja vas mostrar les teves cartes de marcolfa malfumetenca de primera magnitud; ben aviat vas conèixer de memòria, i amb una precisió extrema gairebé helvètica, els galons, les estrelles dels oficials, les estrelles de l'equip de basquetbol de l'aquarterament i l'estructura del gland de les estrelles sorgides d'entre els soldats de lleva més agosarats i desvergonyits de la colla. Amb aquestes premisses tan explícites, amb aquestes menges tan selectes, potser no caldria ni dir que amb la mateixa empenta et cruspies el primer plat com el llevant de taula. Tant és així que, l'alt Comandament de la Base, tot adonant-se del desori i de la insadollable fam que provocaves entre la tropa, i tenint llargues mànigues per fer i desfer, va convenir bescanviar-te, als seus propis enemics, per tres-cents litres de rom de canya Bacardí. Els peluts amb uniforme de campanya, que es trobaven a l'altra banda del filferro espinós que delimitava les instal·lacions militars, no es van fer pregar gaire a l'hora d'accedir a les demandes dels oficials ianquis: sembla ser que aquella fou la primera vegada, a la particular història de la Cuba post-revolucionària, que accediren a tancar un tracte seriós amb les mentalitats imperialistes del nord. Segons tots els informes tècnicomilitars americans a què hem tingut accés a posteriori, i per intentar excusar la seva reprovable acció davant de l'opinió pública, tu sols eres una banal fembra hispana de pell rosadeta, gairebé porcina, que ben poc tenia a veure amb les nadiues de l'illa, dones de carns generoses i de somriure d'anunci de dentifrici; per entendre'ns: tu no entraves dins de cap logística militar fins aleshores coneguda. El que no esmenta cap protocol registrat és que, en aquell país tan prosoviètic i tan antifulla d'afaitar, l'autèntica Revolució Cubana va començar el dia 10 d'agost de mil nou-cents seixanta-nou, data en què vares fer la teva entrada triomfal a l'Havana procedent de Santiago i Sierra Maestra, amb una guagua, policromada, baladrera i contemporània de l'avi de José Martí. Una vegada més, vas continuar estant de sort; la vida, altra volta, tornava a mostrar la seva vessant més amable i cordial. Els asos del teu joc de cartes seguien anant-te en vençó... Tu sabies jugar-los i eres una gran experta en fer orelles de cònsol, quan la recerca de la basa triomfadora comportava riscos excessius. Curiosament, tu sempre has superat el fet de tenir el quint pis per llogar, amb la gran sort de poder-hi col·locar, sempre, el teu pare d'alcalde.
A la teva tornada a casa nostra, la gent ja havia mig oblidat l'incident d'un homicidi (amb lleus tocs de magnicidi) tan tofenc i bla que havia tingut lloc uns anys abans, en aquests mateixos verals. Fins i tot, els familiars més directes de l'íssim abans esmentat, et van eximir de tota responsabilitat directa amb la mort de l'home. Esdevé força probable que els parents del difunt arribessin a la condonació moral de l'etiqueta de culpabilitat que girava a l'entorn de la teva persona, ajudats per dues raons ben elementals i que, temps a venir, tingueren una importància capital a l'hora de dispensar-te d'una manera definitiva i concloent del teu involuntari assassinat. Aquella vídua i la seva llocada, sense gaire esforç, s'havien tret l'infecte cuixot de sobre (valga'm l'acudit de recurs fàcil), a l'ensems que aquell òbit sobtat els va permetre no haver d'ajupir mai més l'esquena per a viure com uns veritables senyors, al barri de Salamanca de Madrid...
Malgrat tot, i posats a ser honestos, havies fet una cosa més aviat lletjota i fraudulenta, tia Puri. Veus assenyades i prudents, però no per això menys corcones i dretureres, van anar orientant el teu subconscient envers la necessitat de trobar-te un fil conductor que et menés fins l'íntima espiritualitat que havies perdut del tot. Potser sí que havies pagat el teu pecat als ulls dels homes, però et quedava fer-ho davant d'uns altres ulls de més Prestigi. Acabaves d'arribar d'una terra d'infidels, de culs de cafè, de guitarres desafinades, d'acràcia a l'engròs, de descreença per decret... calia tractar-te amb peus de plom i ventre d'oca. Malgrat els anys passats i la lenitat que hom atribueix a la memòria, per aquestes contrades encara no havies deixat d'ésser pedra d'escàndol. Així doncs, els mateixos que t'invitaren a la reflexió i al penediment, s'encarregaren de buscar-te un sacerdot de tendències no gaire allunyades de la llet que havies acabat de mamar al Carib. Segons els confidencials dictàmens d'un des-tacat sindicalista de la SEAT, que havia fet el servei militar amb el teu cosinet Pau d'Alcoletge, la persona més indicada per atendre les teves necessitats ultraterrenals era Mossèn Dídac Còrpora. Aquell capellà del barri de Sants de Barcelona havia estat un actiu militant de la JOC, cosa que a tu no t'importava ni poc ni gens, però als instigadors a l'ombra els donava franques garanties d'èxit immediat. Amb tot, i malgrat la mentalitat aperturista del sacerdot, l'afany de l'home fou absolutament inútil: tu ja no eres un tros de ferro roent acabat de sortir del fornal. Aquell taujà, que tenia del tot assumits els vots d'obediència, pobresa i castedat, tan bon punt va tenir la tercera trobada amb tu, ja va adreçar-se al bisbe Narcís per demanar-li que, o el destinava a les missions d'Àfrica o es veuria obligat a penjar els hàbits sine die. El clergue argüí que sentia un malestar general, un neguit incontrolable dins del seu jove cos, un pessigolleig mortificant d'una naturalesa similar de la qual la seva condició de religiós l'obligava a desaprovar-la o reconduir-la, sovint, des de la trona. Aquells deu o dotze dies, l'home va viure la cruel tortura d'una pressió irresistible a l'interior d'un conegut muscle cavernós quan s'omple de sang esvalotada. Semblantment a la impetuosa violència d'un tifó descabdellat, que diria la celebradíssima doctora Ochoa o el doctor més nostrat i molt menys televisiu, Frederic Boix.
Malgrat aquest petit entrebanc, aquesta frustració indeliberada, aquest fiasco incidental i passatger, al teu interior tot va seguir el seu curs ordinari. Això, però, no vol dir que de la ferma i insistent negativa de l'home no en traguessis quelcom de positiu. Tan bon punt l'avió s'alçava sobre el cel del Prat de Llobregat, el bell record d'aquell prevere que, per altra banda, fou l'únic mascle que se't va resistir obertament, vas plorar per primera vegada a la teva puta vida i perdona'm, altra volta, la broma fàcil. Mentre una inhòspita part del clergue es plegava, simultàniament, amb el tren d'aterratge de l'avió, tu et senties abatuda i fora de paràgraf. D'un
a cosa, però, estaves ben segura: amb aquell moixó de plomatge endogalat, no tindries cap mena de competència deslleial. Sembla ser que a països com Mali, Burkina Faso o Senegal, les pobres nadiues no estan per aquesta mena de brocs. Si més no i, potser per raons ben diverses, tia Puri, en una única cosa sí que coincidim de totes, totes: l'ablació del clítoris és una de les salvatjades més terribles que, encara avui, es practiquen arreu del món... Deixem-ho aquí! Punt i a cap!
Bo i reprenent el fil de la conversa, puc assegurar que una de les poques coses de què puc presumir, a mans plenes, és que tinc tanta o més memòria que gana.
(...) Recordo que quan vas caure en aquest simulacre de regressió, d'abstinència sexual fortuïta i passatgera de què acabo de parlar, jo feia cinquè de E Ge Be al Colegio Saturnino Perales Montes de Gràcia... Aquesta teva sorprenent sequera de secrecions i fluxos varis (llevat de les llàgrimes escadusseres d'impotència davant la reiterada negativa del sacerdot d'accedir als teus capricis carnals) l'he datada amb relativa facilitat. Potser us resultarà estrany que recordi amb tanta precisió el curs concret que estava fent aleshores, però és que, sense dir ni ase ni bèstia, vas començar a venir-me cada dia a buscar a col·legi i això, és natural, són coses que marquen per sempre més la vida d'un adolescent que a penes alçava un parell de pams de terra. En el fons, he de reconèixer que m'incomodava molt la teva presència diària: jo feia ben poc que havia deixat de vestir calça curta, tenia mals pensaments, la mà fluixa, fumava aquelles empudegadores lianes que compartíem amb els companys de classe i ja començava a tenir una mica de borrissol sota el nas. Sorpresivament i agradosa, amb la teva aparició, el meu expedient acadèmic sofrí una remuntada històrica, una metamorfosi kafkiana de primer ordre: els valors quantitatius de les qualificacions, contra tot pronòstic, van millorar ostensiblement. Tot d'una, havia deixat de ser un estudiant mediocre (més ocre que medi, tot cal dir-ho). D'ençà que apareixies pel Centre amb tanta assiduïtat les coses, per a mi, havien anat millorant d'una manera prou constatable. En poques setmanes, i sense posar-hi res de la meva part, vaig aconseguir fer tenir una mica del fred de peus a alguns dels meus companys de classe, intel·lectualment parlant, més brillants. No sé què et pot semblar, però en aquells moments jo em sentia ben cofoi de tenir una parenta tan bardaixa com tu. Sense fer més soroll que l'estrictament necessari, havies obrat meravelles; d'entrada t'havies guanyat la consideració de tot el meu professorat masculí; això per a mi era fonamental... i molt més econòmic i menys arriscat que la quinzena de pollastres que els meus pares desviaven, mig d'amagatotis, de la granja on cada dijous netejaven la gallinassa, per fer-los arribar, pels volts de Nadal, als membres més influents del Claustre de professors.
La meva xamba acadèmica però, va durar poc. Tot d'una et va venir el cuquet de canviar d'aires. No sé ben bé com cony va ser; qui et va entabanar amb tanta mala bava, però un dia vas sentir a dir que hi havia una ciutat a França on es començaven a comercialitzar uns fàrmacs revitalitzadors de l'organisme, que eren per sucar-hi pa. (Ja ho deia el padrí Anton de Tàrrega que, en això de sucar, sí que sempre havies tingut la mà trencada). Sense cap mena de pudor, davant de la bestiesa i la improbable possibilitat de suposar que jo podria respondre't d'ipso facto, vas preguntar-me si jo sabia on estava situada, sobre el mapa, la vila de Vichy. En un principi, excusares la pregunta bo i dient-me que una amiga t'havia indicat un petit hotelet-balneari en el qual, just a la setmana d'ésser-ne hoste, de menjar api, naps i pastanaga amb pell, de deixar-te remenar els malucs fins l'extenuació, de tolerar que et comprimissin les natges per convertir-les en un botifarró de ceba burgalesa i després d'esquitxar tres mil cinc-cents francs de l'ala, t'havien tret uns deu o dotze anys de sobre. Dit d'una altra manera: t'agafaven com a mestre de cuina prepon-derant i en sorties un pinxo asexuat, incapaç ni de pelar un parell de patates. Recordo que et vaig fer saber que, d'entrada, de Vichy, només em sonava el nom de Pétain (Petén, vaig intentar de puntualitzar, immediatament). "Mira si n'arribes a ser!" -vas dir-me-... De tot allò que vaig poder-te recollir a l'entorn d'aquesta històrica urb borbonesa que et tenia tan preocupada, l'únic que et va quedar al teu minúscul magí, ple de pardalets refregits, fou allò tan sonor i eufònic de Petén. No cal dir que el terme Petén et va funcionar a les mil meravelles: quan cansada de posar el cul en remull, com un oc del Versalles de les bones èpoques, tornares a casa, petaves a la perfecció... Renoi si en petaves de bé, ximpleta, més que ximpleta! Ai las! s'havia obrat el miracle: què més vols? Vas traspassar la frontera francesa amb un motor de Vespino a ralentí i vas retornar a l'Eixample barceloní petant i repetant com un motor de quatre temps de Ferrari.
Malgrat tots aquests alegrois de què has gaudit sempre i com que el pas dels anys no hi ha Vichy ni Petén que l'aturi, d'un temps ençà vas marxant amb el fre de mà posat. Cada fruita té el seu temps, tia Puri: deixem els hivernacles pels especuladors. Afortuna-dament ara, et limites a fer les típiques i tòpiques excursions que realitzen moltes persones de la teva edat; aquelles d'esmorzar, dinar, viatge en barca, gatzara i vuit litres d'oli per tres o dues mil nou-centes noranta-nou pessetes. Bé, això que et limites a fer excursions i prou, caldria matisar-ho una mica. S'ha fet popular el clixé que. en aquesta mena d'activitats, als participants els preocupa ben poc si han visitat la comarca de la Segarra, la del Ripollès o les barraques arrosseres de Deltebre: el que de debò els importa és que el farciment del plat que els posen a trenta centímetres dels morros estigui ben assortit de viandes i els les vagin renovant tantes vegades com vulguin: Àngela Maria, quina colla de fartons!... Ah, cal fer un petit incís, una lleugera excepció: aquest solemne apotegma sol ser sempre cert llevat, és clar, que una de les excursionistes no siguis tu, tia Puri. Si entre les dones del grup es compta amb la teva presència, els quatre vidus passerells que volten per allà són presa segura de la teva voracitat nimfomaniàtica. Sempre tens una excusa creïble al pap: una inoportuna torçada de turmell, un punt de la mitja que se t'ha escorregut o una sargantana menorquina que ha grimpat per les teves cames, com el Conrad Blanch ho fa per una paret de vidre, qualsevulla, a l'Himàlaia. Un dels darrers babaus, del qual he tingut coneixement que has engalipat amb l'excusa del lacèrtid escalador, fou el secretari d'un Casal de Jubilats de l'extraradi barceloní... renoi, el teu desfici per la cacera no coneix ni comarques ni vegueries. La teva innata concupiscència no paga aranzels ni admet cap mena de taxa duanera... Vés per on, res de punt de creu; directament: puntes de coixí! Aquesta nova adquisició per a la teva sala d'exposicions de pintura ràpida és un autèntic bavalles, un pare pedaç. Havia estat corrector de galerades d'una decadent editorial d'Arbeca que es dedicava a imprimir uns petits opuscles poètics, d'aquells que per no llegir-los ni els llegeixen els rectors de poble, que solen ser les persones més condescendents del món. A aquest lletraferit, admirador tant de Pompeu Fabra com d'Amparito Rivelles, la teva inesperada repassada del seu diccionari erèctil l'ha degut impressionar tant, que t'ha dedicat una quarteta horrible i desgavellada... I mira si n'arribes a ser, de sòmines, tia Puri, que no se t'ha acudit res millor que fer-la serigrafiar damunt d'un joc d'aquelles esquifides tovalloletes de color rosa que sempre volten, despistades i òrfenes, per damunt de la taula del menjador de casa teva. Mai no he entès la teva flaca per aquesta mena de petits eixugalls de ris; m'estimo més morir ignorant (manta vegada l'obscurantisme mediàtic, comença amb foteses con aquesta) i no preguntar per què redimonis els fas servir. Em quedaré amb la versió que sempre m'havien donat de menut, quan em recomanaven no utilitzar aquestes tovalloletes tan simpàtiques i xamoses, simplement perquè eren per al maquillatge facial de les senyores... En un darrer i obligat acte de fe, continuaré creient-m'ho i exercint de cuca de forat. Tampoc et preguntaré, tia Puri, d'on provenia l'insolent tuf que desprenien els teixits de les tovalloletes una vegada eren al cossi de la roba bruta... Amb quines potingues tan mefítiques s'empolainaven les faccions les dones de casa? Avui però, tia Puri, ja els he descobert una segona utilitat força més pragmàtica que la convencional: escriure-hi versos. Com a comiat, procuraré donar-te una alegria, tia; potser serà l'única alegria que puc brindar-te d'ençà que he començat a redactar les quatre reflexions que acabo de fer-te a mitja veu. Per tal que no caiguis en la temptació de rebatre'm tot l'exposat anteriorment, m'he pres la llibertat d'haver-me après de memòria la quarteta impresa a l'eixuga daixonses i dallonses i deixar-la anar pel broc gros. Que el meu silenci, i el teu, precedeixi aquestes quatre rimades arbequines:

"Maria de la Purificació
ets una mossa en majúscula
un gran ciri en la processó
una ànima a qui no li cal butlla
i la diana del meu modest canó".