Adéu nen :')

Ara fa gairebé un any... era més ingenu... més immadur... més... banal... Ara fa gairebé un any... no coneixia persones sense les quals avui la vida seria molt diferent, potser pitjor... Però ja coneixia una persona de la qual, paradoxalment, desconeixia la seva importància... Un simple company de classe. Només vam estar junts durant un any. Però parlàvem... i rèiem... i ens saludàvem si ens creuàvem pel carrer... Recordo un dissabte de març, curiosament la vigília del meu aniversari, que me'l vaig trobar a l'impremta, tot esperant per enquadernar els nostres treballs de recerca. Un amic? No. La paraula amistat és massa forta. Tinc pocs amics... però m'enorgulleixo d'ells. Ara fa gairebé un any un càncer va acabar amb la seva vida. Divuit anys. Una mare. I un pare. Uns germans. I la seva noia. Molts amics. I, sobretot, un quadern en blanc, una vida. Quan reps una notícia així tot esdevé molt més simple. Ja t'és igual que el teu germà sigui qui decideixi quin programa de televisió veure al vespre. I que sigui ell qui es connecti a Internet enlloc teu. I que hagin entrat a la teva habitació sense permís. I... i què? Jo encara sóc viu. Temo la mort... Sovint hi penso. Està present en la meva vida. És cruel. És foscor. És... és mort. És indefinible. I ningú no se la mereix. I molt menys ell. No el coneixia a fons... però sé que no se la mereixia. No el coneixia a fons... però el vaig plorar. Sóc fred. Em costa plorar. La meva desorbitada timidesa arriba a límits insospitables. Em cohibeix. Barra el pas als meus sentiments. Però... aquell dia... vaig plorar. I no vaig dormir. I vaig pensar, molt. I vaig reflexionar també. I vaig poder sentir dolor. Odio el rebuig. Odio la indiferència. Odio que m'aclaparin. Odio aclaparar. Odio que em facin el buit. Odio sentir-me incomplet... com si alguna cosa faltés en la meva vida. I és això el que vaig sentir aquell dia. Persones més importants i properes a mi se m'han mort. I havia sentit el buit. I havia tastat el gust del dolor. Però mai no les havia plorat. Aquell dia sí. Vaig trencar en un mar de llàgrimes, submergit en un món de ràbia del qual només treia el cap uns segons... tot just per a agafar aire i tornar a capbussar-m'hi. Penso massa. I avui he pensat en tu. Perquè odio l'oblit... i ja se sap... tot allò que no vulguis per a tu mateix... no ho desitgis tampoc per a la resta. Penso en tu. Et porto dins el meu cor. Siguis on siguis... t'estimo nen.