Adam al Paradís (1ª Part)

Orígens remots dels mítings i l'òpera. (1ª Part)

Heus ací amics i amigues que un bon dia Adam es va quedar palplantat al bell mig del paradís en ensordir cosa de no dir davant d'una cridòria incontrolada de goril·les que, a banda d'escridassar-se d'allò més, es colpejaven uns als altres a causa de voler uns, foragitar de llur cove a uns altres.

-Ah, això no pot pas ésser! - Va dir Adam decidit i eixerit com era.
-De cap de les maneres! - I tot seguit, imbuït d'aquella saviesa tan sàvia que l'infonia la categoria de ser el primer mascle(reverència) de la història i alhora també de sentir el pes feixuc, però afalagador, de saber-se Pare de totes les Gernacions, es va posar a meditar.

Medita que meditaràs, va decidir, es va sentir cridat a posar ordre.

-He de fer una reunió in so facto, on amb signes , crits, ganyotes, contorsions i d'altres varis codis comunicatius, els miri de fer entendre que això no pot pas ésser. Ai las!

I va començar a gesticular de tota mena de manera i res! Ningú no li feia pas ni gota de cas. Com si sentissin ploure! Vet aquí però que, quelcom d'encisador i meravellós s'esdevingué.D'enllà la llunyania, com un raig de sol i de foc, aparegué Eva d'una bellesa lluminosa que feia feredat. Noi! Oli amb un llum! Un rera l'altre anaren callant i se la quedaren mirant bavejant d'admiració... Ui les goril·les aleshores! Plantofada va, plantofada ve! I es desencadenà un joc de plantofades a veure qui pot més de manera que fou pitjor el remei que la malatia.

De primer Adam se sentí satisfet de l'aparició d'aquella dona tan ben parida (Bé això de parida... ) És clar, va pensar, com que l'han fet de la meva pobrissonaa costella... (I féu un gest de dolor i profunda tristesa en recordar que li havien manllevada la pobreta costelleta. Ai els homes, el que han de fer, i perdre, i sacrificar, per mort de les dones). Però en veure com acabava la cosa va fer un crit que ressonà per tots els àmbits d'aquell Paradís tan ben girbat fent trontollar arbres, rels, fruites i cors.


-A veure Eva. A tu qui t'hi ha convocat a tot això? Qui t'ha donat vela en aquest enterrament, eh?

- És que venia a veure't, amor meu. - va dir Eva amb la seva veueta dolça i encisadora.

Oh, aleshores! En sentir aquella cadència harmoniosa, melodia i timbre suavíssim, delicada textura angelical, tota la goril.lada callà in so facto! Tot quedà paralitzat com per art de màgia!

Heu de pensar amics, que al Paradís, arribat aquest moment, únic entre tots els moments,irrepetible, fins i tot els ocells més cantaires callaren. Fins i tot les flors més presumides i encisadores deixaren de brandar d'ací d'allà llurs pètals esgarrifats. Fins i tot les papallones més agosarades, quedaren suspeses en l'aire en llur vol, com si d'una instantània fotogràfica es tractés. Oh aquella veu! Ni la Callas, ni la Caballé, ni cap diva podria mai dels mais, igualar-la.

Aleshores, noi!, Adam pensà, desorientat, esmaperdut, mig marejat i fet un nyap, potser sí que d'aquesta beneita en podré fer alguna coseta... Potser sí! Ai las! A veure pensem-hi, pensem-hi. I la claror del capvespre tenyí de colors púrpura i magenta totes les meravelles meravelloses d'aquell verger on l'home, la dona , els goril·les i tota aquella munior de bé de Déu (mai tan ben dit) gaudien d'una singular beutat. Aleshores, tal com anàvem dient, tot anà quedant, doncs, sumit, en un relaxament, esllanguiment, son reparador en el que Adam, com ja explicarem en el següent capítol, tingué el somni que li donà la resposta a les seves vitals preguntes.

Per tot, remors, murmuris. Per tot, la llum de la lluna escolant-se, passejant, traient el nas encuriosida, avançant, pels foradets més amagats i recòndits, els seus peus d'una nuesa de nacre i lli que enamorava.