A voltes... jugo amb la realitat

És ben cert que estimo,
tan cert com res i com tot,
és cert que encara podria
estar al teu costat,
tan cert com que puc
penjar-me del sostre i comptar
hores que degotejen cap per avall,
mentre a fora plou i el sol nocturn surt,
i comença un altre 30 de febrer.

És fals que puc mentir,
doncs tota mentida és real,
però és fals que t'estimi,
és mentida,
soc de mentida, en el fons.

I t'oblido, deixo que caiguis al pou,
tranquila, d'altres t'hi faran companyia,
tantes voltes he hagut
d'oblidar rostres...

Adéu, te'n vas,
si no ho saps,
t'ho dic jo.
El que no saps,
és que tu no ets tu
en els limits d'aquest vers,
que tu ets tu i mil dubtes,
tu ets tu i nostàlgies,
tu ets tu i ella,
tu ets tu i res més que tu,
però només de vegades...
i tu no ets ningú de nit,
quan et ploro,
del cert sé que no et ploro a tu,
sinó a mil somnis de records
que se'n van, a cops ni tan sols
són records que et pertanyin,
a versos són records de pors,
els faig entrar als teus ulls
per així plorar-te a tu...
però només a voltes...

T'he creat,
tan nova, tan única,
t'he imaginat
tan teva, tan tu...
que finalment,
no hi ha ningú com tu,
ningú, ni tan sols tu.

I de cop no et vull,
t'escupo de la meva ànima,
com un hoste indesitjat,
com una picor a l'esquena...

Faré rites a la lluna,
perquè amb la marea
marxi també el teu record.