A l'espera (Víctima d'una correcció, molt probablement, insuficient...)

"Los gordos fuera del país" A algú se l'hi havia ocorregut de plasmar, amb un molt poc nivell literari, els seus pensaments (cobrint de pintura d'esprai vermell) aquella vella paret de totxanes, que s'anaven desfent a causa de l'acció corrosiva de les gotetes de pluja. - Pipi d'àngels. - Vaig pensar. I no vaig poder evitar de somriure lleument....
Vaig apartar el paraigües del meu damunt i vaig deixar que les gotes em caiguessin a sobre, mentre mirava el seu punt d'origen, el cel, els núvols... eren tant bonics... Em vaig quedar absort amb aquella visió digna de ser plasmada en pintura, o en fotografia (que la tecnologia actual també es mereixia que la consideréssim apta per formar part de l'art.) Des del meu punt de vista, donava suport a aquest argument, que havia sentit feia poc i no recordava on. I no era perquè conegués ningú que s'hi dediqués, o sí, tant era. M'agradava mirar fotografies als aparadors, encara que la majoria acostumaven a ser de bodes. Hi havia tanta diversitat de paisatges, d'estils, de postures, que semblava que fossin de coses diferents i no només de l'inici de matrimonis... - quina ximpleria el matrimoni... espero no haver de casar-me mai. No ho suportaria. Hi ha tantes parelles que es trenquen a causa del matrimoni - vaig somriure, tot i que el tema no era pas graciós. Romania sol en aquell carrer, sota la pluja que ja no m'arribava per que m'havia tornat a posar el paraigües, aquella pintura que donava a conèixer pensaments intolerants no marxava amb l'aigua, (d'altra banda, la paret anava caient i se l'emportava, i al terra s'hi anava fent una muntanyeta de restes de paret, cada vegada més alta, i com era fang, es desfeia i omplia tota la vorera.). Vaig mirar al terra, portava totes les esportives xopes i els peus es començaven a gelar, em cansava d'esperar, m'avorria, i el meu voltant ja no podia entretenir-me durant més estona. - Que llarga es fa la espera... -
- Sí, aquella havia de ser la distracció ideal! - Vaig començar a cantar mentalment una cançó, no sabia com es deia, però estava molt de moda, tothom la cantava i la ficaven per la radio i havien aconseguit que s'enganxés a la meva memòria. De sobte, un cotxe va passar i em va fer tornar al món, m'havia esquitxat d'aigua tota la roba, però com que no hi podia fer res, vaig continuar perdut ,intentar cantant correctament la famosa cançó... - Res! no em surt. L'escoltaré amb més atenció la pròxima vegada... - vaig dir, abatut, - millor que ho deixem córrer. Quin estiu que ens espera, fa dos dies per la televisió parlaven de sequera, i ara, només fa que ploure, això els hi passa per demanar tant, "No querías caldo, pues toma dos tazas"... Quina gracia, no? I jo que em demano algú que m'estimi... i res de res! Això va per favoritismes! Hi haurà algun refrany per a això?