A la meua àvia

La meua àvia viu sola, i s'avorreix. Té dos fills, la meua mare i el meu tiet, i dos nets, jo i el meu cosí. I ha estat casada dos vegades, i ha estat viuda dos vegades.

Ara l'únic que fa és estar-se a la cadira, al costat del radior, per no tindre fred, perquè no se'n pot anar a dormir amb els peus freds. A mi em passa el contrari, amb els peus calents no m'adormo.

És una dona extremadament patidora. Si has d'arribar a les cinc i a les quatre i mitja encara no hi ets, ja pateix. A causa d'això, sempre li diem que hem d'arribar molt mes tard del que ho hem de fer. O directament ja no li diem que marxem.

Viu davall de casa meua, i jo, que em passo la setmana fora, la vaig a veure els dissabtes quan arribo per dir-li que estic viva i els diumenges per despedir-me, perquè dilluns al matí marxo. I les nostres converses són mol insípides. I també repetitives. Sempre parlem del temps, del temps que ha fet per Barcelona, del que ha fet pel meu poble, m'explica si ha sortit a la tarde una mica o si no, i jo no li explico res perquè no me passa res per explicar-li. A més, està mig sorda i em posa una mica nerviosa això de parlar cridant.

A ella li encanta jugar a les cartes, així que és això el que fem, juguem al cau. I sempre que ens posem a jugar diu quelcom així com: "Oh que contenta que estic de poder jugar a les cartes, veus quina estona més agradable que passem? No m'ho pensava, que pogués jugar a les cartes, ara. Vine sempre que vulguis a jugar". El problema és que ella només sap jugar al cau. I al cinquillo, però com que només sóm dos no hi podem jugar. A mi m'agradaria més poder jugar al mentider, al bocadillo, a l'unno, al guinyot…, però no en sap, i no n'aprendrà. Que hi farem, jugarem al cau.

L'altre dia estava jugant al cau amb ella i vaig girar el cap pi mitjos per mirar el rellotge que hi ha a la paret, i ella corrents em va dir que no marxés, que portavem massa poc jugant. Portavem uns tres quarts d'hora. Però com que ella no té res més a fer, se pensa que els altres tampoc.

Avui l'he anat a veure i també hem parlat del temps i de res més. Se fa pesada. Però me l'estimo perquè és la meua àvia, i és l'única que em queda. Perquè recordo que em venia a buscar al col·legi de petita i em portava el berenar. I perquè va ser ella qui me va ensenyar a jugar al cau, i al parxís. I perquè jugava a cartes amb molts dels seus amics, ja morts.

No sé si me l'estimo, però és la meua àvia i la faré feliç anant-hi a jugar a cartes, que semblar ser per l'únic que me vol.

Des d'aquí, un besito, àvia!