Avui és el meu sant

Avui és el meu sant.

Que a casa no sóm catòlics, però sempre el celebrabem. I era maco; venien els meus avis, ma mare comprava pastes diverses, i suc de prèssec per veure. Els meus avis deien que no podien menjar dolç, i és cert, però com que jo era la seua neta preferida, n'acabaven menjant. I me donaven diners. Igual que la meua altra àvia, i el meu tiet. El meu padrí sempre me feia un regal (els últims anys, sempre acabava sent un CD dels músics del moment, i per la qual cosa tinc tota una pila de CDs d'Estopa, Andy i Lucas, David Bisbal, Melendi…, trets del plàstic, per no quedar malament, però que no arribava a escoltar més de dos o tres cops). I els meus pares també me regalaven algo, més aviat simbòlic, perquè quan no coneixes una persona és més difícil fer-li un regal. I els meus pares i jo mai hem estat bons amics.

He parlat en passat, al paràgraf anterior, perquè els meus avis van morir fa uns anys, i amb ells va morir la celebració.

Ara, avui (són les 10.25 del matí), d'aquí una estona aniré a ca ma àvia, me donarà 50€. I suposo que pujarà mun tiet (però sense pastes ni res, ja) i me'n donarà 50 més. Després se posarà a parlar amb mun pare, i jo, per no quedar malament, m'estaré mitja hora amb ells, sense dir res.

I pel que fa als meus pares…, aquests anys he anat acumulant tot un seguit de coses que no faig servir: una agenda, una cartera amb papallones, i enguany un pen.

M'he aixecat, he vist al meu pare que m'ha dit: "Bon dia. Ah! Felicitats!". Després he vist a ma mare, que m'ha dit: "Si tens roba per rentar, posa-la aquí. Com és que t'aixeques tan aviat?", i després del meu "Bon dia", ha seguit amb un: "Bon dia, que fas tan aviat?" "Estudiar, com cada dia" "Felicitats!".


I després d'esmorzar (la llet amb cacau, i unes galetes) me n'he anat a l'ordinador, a estudiar la transmissió de calor (conducció, convecció, radiació), que no entenc perquè els enginyers mecànics hem de saber coses així…, però no me desviaré. La meua mare m'ha dit un "Vine al menjador una estona", i caminant pel passadís ja sabia que venia algun regal.

Intentant fer cara de "Ohhh, quina il·lusió!, un regal", i dient-me a mi mateixa: "Qui sap, potser aquest any està bé el regal". "Un pen??? Però sí ja ne tinc un! I no fa ni un any que me'l vaig comprar. Ves quin regal, no el faré servir per res. A més, 8 giges, no l'ompliré mai de la vida". No, no no! Això no ho he dit pas! He dit un "Gràcies, moltes gràcies! Però ja ne tinc un", però el meu pare m'ha explicat la seua utilitat "home, però tants treballs que fas, així t'hi cabran tots". Que volia dir que no sabia que comprar-me, i se li va acudir això, suposo.

I en un intent desesperat de sortir de l'habitació i no haver de fer més cara de "Súper gràcies, sou els millors pares del món", he dit que l'anava a provar. I l'he provat, i funciona, i qui sap si mai més l'utilitzaré.




Gràcies per llegir-me, el que me passa és que tinc una tendència natural per acabar plorant en solitari tots els dies en els que jo sóc l'objecte de celebració, i m'ha agradat poder compartir el dia del meu sant fins ara, que són les 10.36 del matí.



Tot i que llegint aquest text semblo una nena estúpida. I això m'enfonsa més. Ostia puta, quina merda.