El text que no va sobre res

Vull fer un text sobre algun tema en especial, però no en trobo cap, cap de més especial que un altre. Una història sobre algú, potser? Alguna cosa que m'hagi passat a mi? No, no, a mi no m'ha passat mai res d'especial, emocionant o digne de ser contat aquí. Alguna cosa que hagi passat a algú que conegui? És que a la gent que conec tampoc li passen les coses que passen a les pel·lícules. No conec ningú a que l'Spiderman hagi salvat la vida quan estava just a punt de morir per haver caigut de molt amunt, ni ningú que conegui el Bustamante i que hagi anat amb ell a San Vicente de la Barquera a cantar cançons tristes mentre bevien una llimonada.

M'invento una història, doncs? Ja ho vaig fer, la història titulada "Un noi jove" era inventada, per sort. Emmmm… de què podria anar? Sobre un violador no, que ja ho vaig fer. Sobre una puta? D'acord. I què fa aquesta puta? Se deu prostituir… No, no, que jo d'això no n'entenc molt i no me sortiria res creïble. M'estic fent pesada, a més de no trobar un tema per escriure. La meua ment me diu que si no ne trobo, que no escrigui. Els meus millors escrits m'han vingut al cap, perfectament definits, i després els he escrit, no m'he posat davant d'ordinador esperant trobar un tema… Així doncs, ho deixo? Però un altre tros de la meua ment diu: això, si més no, queda original. Continua, continua, i ho publiques. Total, tampoc t'escriuen comentaris… (Si, i ho poso a propòsit pensant que potser així algú comentarà…). I comença l'eterna baralla: escrius per tu o pels altres? Doncs llavors, t'importa que te comentin? No t'ho passes bé, escrivint? Sí… però a tots ens agrada que ens escoltin… I ens tirin elogis, que coi!

Ara la meua ment ha semblat que ha deixat de barallar-se… És fàcil, això d'escriure el primer que se'm passa pel cap. Si vull dir caragol ho dic: caragol! I també puc dir: casa, blau, tou, submarí!

I fins i tot puc dir pastanaga! Així, sense més ni més, sense motius ni efectes. M'agrada. I si vull puc deixar d'escriure lletres que formin paraules, puc posar tbrrctslxpkklms! I a ningú li importa, perquè ara sóc jo qui mana!

També puc tenir fills, mireu: ara tinc un fill, que se diu Joan i és un príncep de fa mil anys. I una filla, la Marina, que ha descobert una fórmula amb la que pot evitar la gravetat si encén un llumí. És més! El món és meu, ara puc fer que desaparegui la gravetat! Mireu: gravetat, fora! I ja no hi és. Ara les pomes no cauen dels arbres, i el Joan no va a cavall, nada per l'aire buscant una princesa. I jo… jo sóc molt guapa, alta, prima, vesteixo súper fashion i tinc cent mil admiradors fent cua darrere la porta de casa. No, del castell, que té piscina i molts servents.




I ara torno aquí, torno a anar amb texans, com sempre, i amb un jersei roig, amplòs i llis, avui. I amb una bata, que és tard i refresca. I no visc en un castell, visc en una casa més aviat vella, no tinc fills i no sóc guapa, i no tinc tants admiradors. Per sort en tinc un, d'admirador, que me veu preciosa, i ell és tan perfecte que jo, per més que pensés i pensés, no podria imaginar-me un noi millor.


(Jo, és que estic tan enamorada que sempre acabo igual de pastelosa, tot i que el propòsit del text no era aquest ni molt menys!)


Ja ho veieu, m'he adonat que ni que intenti fer el que vulgui, sempre trobo obstacles. I el principal aquí és el corrector del Word, que m'adapta les paraules al castellà i m'obliga a rellegir-m'ho tot unes quantes vegades…


Però com que una mica de llibertat sí que tinc, el desenllaç del text serà per dir… mhhhh… ara no ho sé… perquè ha de ser alguna cosa maca i amb relació… acabem amb un… amb un... quaranta-dos!