A la cala

Amor, tu amb mi, a la cala, abraçats, un dins l'altra, un en l'altra. Sols entremig de molts, et veig només a tu, em veus només a mi, sense mirar-nos; et sento, em sents, sense escoltar-nos; et trobo, sense tocar-te; el teu aroma, sense olorar-te; et desgusto sense menjar-te, sense tastar-te; tots els sentits desperts, receptius, excitants, visc en tu, lluny de tot i de tothom, a plenitud, entre tots. Calor, plaer, relax... Hores i més hores. I un temps tan curt, tan esmunyedís! Comença a refrescar. Et tapes una mica, aviat et vestiràs. Ja no hi ha ningú a la vora. - Anem? Se n'anirà el tot. Les gavines s'aproximaran al seu lloc de reunió, com cada capvespre, a fer la seva dansa al sol, a celebrar la seva posta; el vent les acompanyarà en simbiosi. Tornarem al bosc d'intolerància, ple de deixalles, contaminat, brut, fosc, domesticat... Al món que en diuen real, escapçat, material, d'adults. On haurà quedat la nostra nuesa, la nostra transparència, el nostre amor en comunió, el nostre ser només junts entre tants? L'escalfor esdevindrà fred, un cop més. L'absolut, mancança. De nou trobarem a faltar el so de les ones, el tacte de la sorra i l'olor del mar. I no sabrem, no, no sabrem tornar a la cala. Un altre hivern.