69 al 94 (La Maria i el Joan)

Hivern. Un matí de l'any 94. Havia acabat de fer els 18. Sí, ja tinc un passat. Estava sola, com moltes vegades, com gairebé sempre últimament. El Txema era fora tot el cap de setmana, amb la colla d'amics (i amigues!). Jo, com sempre, no l'havia pogut acompanyar:

- On vols anar tu, tan petita, amb aquesta gent tan gran?

- No em vull passar tota l'hora tenint cura de la meva germaneta!

Els pares havien anat a la neu. Jo, com moltes vegades, com gairebé sempre últimament, no els havia volgut acompanyar. Un cop sola, a casa, em penedia de no haver-ho fet. Però si alguna vegada, en aquells últims temps, ho feia, em penedia d'haver-ho fet. La neu m'encisava, però anar amb els pares apagava aquell encís, convertia en foscor la lluor que recordava de la neu de la infantesa. Ara, anys més tard curulls de pèrdues, vendria l'ànima per ser amb ells, per poder fruir, ni que fos un minut, de la seva companyia, poder oir un consell qualsevol d'aquells aleshores tan abundants i que tant em ratllaven.

El fred no em convidava a llevar-me. Havia volgut dormir despullada, completament. Era la primera nit que ho feia, volia veure quina sensació tenia. La veritat és que al llit, abrigada per infinites mantes, vaig estar-hi molt bé, em sentia lliure, màgica, especial, lleugera, vaporosa: podria haver fet un anunci de tampons i tot, sense desentonar! Eren ja quarts de deu del matí i la Montse estaria per arribar. Quin rotllo haver d'estudiar fins i tot els caps de setmana! Però qualsevol es llevava veient la finestra completament entelada. Estava ben tapada, fins al front. Llavors va tocar el timbre.

- La Montse! Ja? Em va dir que vindria a les 10 i tot just són les... 10 menys 10. Això no és ser puntual, això és passar-se!

Vaig anar a obrir la porta, just mal tapada amb el llençol. No, no era la Montse. Era el Joan!

- Em vas dir que podia estudiar amb vosaltres i...

És cert. Li havia dit que podia estudiar amb nosaltres. Com tantes altres vegades. Una manera com una altra d'intentar-me'l lligar. Una manera, com les altres, que fins aquell dia havien fracassat estrepitosament. Estava encisador. I sorprès, amb uns ulls esbatanats, prop de sortir-li de les òrbites.

- Però, on vas així?

La meva resposta? una abraçada, un petó als llavis, un llençol a terra, un xiuxiueig, tendresa extraordinària, contraban de sensacions... La Montse va trucar molts cops a la porta. Però aquell dia no hi vaig ser. Havia anat a la neu amb els pares.

El meu despertar sexual no va suposar, contra la meva voluntat, el meu primer llaç afectiu. El Joan estava enamorat d'una altra. Poc després em vaig haver de fer a la idea i, després de moltes llàgrimes, acceptar que no era meu, que mai no ho havia estat ni ho seria.

El Joan mai no ha explicat a la Montse, la seva xicota des del 95 i esposa dels del 99, que aquell dia, que ara jocosament anomeno el dia del 69 del 94, ell i jo ens vam estudiar de veres i que, amb ell de mestre privilegiat, vaig aprendre allò que mai no m'havia ni imaginat que es pogués aprendre, allò que mai no oblidaré i que em fon de només recordar-ho.