Som diferents 2 /1

CAPÍTOL 2 /1

Des de dalt, impassible, només els núvols per damunt d’ell, es mira tothom, i pensa, segur que pensa: “els he vist tantes vegades..., cada dia, cada any, cada època sempre iguals, però sempre diferents. Segle rere segle només la indumentària ha variat, ara fins i tot a mi després de tants anys m’han guarnit, m’han posat un vestit deportiu, el ser humà és imprevisible.
Ara, en el segle XXI, després de 500 anys, la bogeria de creuar l’atlàntic per plaer s’ha posat de moda... a mi quasi em va costar la vida, però jo mateix els vaig ensenyar el camí, no els puc criticar. Cap a l’altre indret més prop de casa, al mateix Mediterrani, ja és normal de bellugar-s’hi, avui mateix el Costa Brava salparà cap a Roma. Tanta gent i cadascú amb els seus problemes, no ens en lliurem ningú, jo mateix ja n’estic fart d’aquestes gavines, acabaran amb mi, m’estan oxidant.”


A la cafeteria del port, situada a la sala d’embarcament, l’aldarull és constant, els garranyics i els tric-tracs de les rodes de les maletes i la remor de les veus es complementen. Innegable que és l’anada a algun lloc, els retorns són sempre més passius. Aquí, el que sí ho fa diferent és la flaire: la humitat del mar, tan proper, que a més d’enganxar-se a la pell deixa a flor de llavis una salabror dolça. La sala es troba plena de gom a gom, la xerinola és assegurada, l’alegria i la il•lusió dels que marxen barrejada amb els acomiadaments dels que es queden, tot potència la disbauxa.
D’un cotxe acaben de baixar tres nois d’edat similar: divuit, dinou i vint anys. Les cares dels xicots són un reflex de l’alegria i el desvari i els pares intenten secundar-los però en el seu semblant també hi ha una mica de temença.
La mare, dissimuladament, s’apropa als més grans:
- Que no el perdeu de vista, que no es despisti, penseu que ell necessita més control que qualsevol altra persona i, dirigint-se fluixet al seu marit: - no sé si haurà estat bona pensada, aquest viatge.
- Saps que són responsables i se l’estimen molt. Aquest regal dels avis anirà bé per a poder demostrar la seva capacitat d’adults, per anar sols, i tots tres! Allà on no pugui arribar el Narcís, sé segur que hi arribaran ells dos.
L’Aleix, el més gran, tot mirant-se al vidre de la porta i arreglant-se els curts cabells rossos, comenta a la mare:
- L’Arnau farà com jo, mare, anirem amb ell a tot arreu –amb somriure maliciós comenta—bé, a tot arreu... a pixar no!
- Calla ximple! –l’amonesta la mare.
- La vostra cua per embarcar és la número 1, va per cognoms, de la A a la F. Ayats, és aquí la vostra—diu el pare tot mirant-se els passatges, seguidament els dóna a l’Aleix, com a cap de grup.
- Sobretot truqueu quan arribeu a Sorrento. Digueu als avis que ens truquin, eh!
En Narcís és el tercer dels nois, que amb la seva normalitat, un dolç somriure i la bava regalimant-li per la barbeta li diu a la seva tia:
- Tieta! Jo també els vigilaré a ells, no pateixis--per enèsima vegada agafa la seva bossa, pesa, la torna a deixar.


Una petita maleta vermella és arrossegada per la Ninet Anelli, que acaba d’acostar-se a la barra. Porta una brusa llarga groga i un minso tros de roba marró que li fa de faldilla; per sota li surten unes mitges blanques, transparents i brillants que acaben en unes sandàlies també marrons com la bossa que li penja de l’espatlla. No para d’observar els personatges i sovint la mirada és recíproca, tots s’esperen per l’embarcament amb la mateixa ànsia i nerviosisme. Un home de mitja edat no li treu l’ull del damunt, ella li correspon amb un somriure provocatiu, i el trenca en veure arribar la seva parella amb dues revistes a les mans; aleshores, es gira contrariada.
Uns seients més enllà, una dona d’uns cinquanta i tants anys està parlant amb una altra passatgera que té al costat fent-li saber que són d’un poblet dels Pirineus i que han tingut la sort de ser agraciats amb el primer premi de la loteria; com ell farà aviat els seixanta anys, han decidit celebrar-ho fent un creuer. Volen veure terres noves, les que surten per la televisió, i ara, amb aquest sobtat regal s’ho poden permetre. No para d’enraonar, més que conversa és una xerrameca. La pobra dona del costat li va dient que sí tota l’estona però amb la mirada buscant algú entre la gent. La Maria no se n’adona, del poc cas que li fa la pobra senyora, i continua amb el seu soliloqui fins que l’Alfons, el seu home, li pregunta:
- T’has endut les pastilles per la pressió?
- Sí! I els taps per a les orelles i la camisa de flors! Ja saps que en aquestes coses no hi ha qui em passi la mà per la cara. –respon la Maria.
- I els bitllets, bé, passatges, ja te’ls has guardat bé?—nerviós rectifica:—bé, no els guardis que potser ens els demanaran per pujar. I els passaports i els DNI?—donant per descomptat que els ha guardat, calla.—Les maletes! Han dit que ens les pujaran ells les maletes, oi?
La Maria fa que sí amb el cap, es gira cap a la senyora per continuar parlant i el lloc ja està buit. Veu moviment cap a la porta de sortida al passadís d’embarcament i s’aixeca.
- Mira, Alfons, la A, és la nostra cua, ja s’ha posat en marxa, la A d’Aymeric, sí, és aquesta! Ja pugen, Alfons, ja pugen! Quina il•lusió, un creuer pel Mediterrani! I... anar a l’Àfrica! A l’Àfrica! Perquè Tunísia es troba a l’Àfrica, oi?—s’agafa fortament al braç del seu home i l’hi prem fort.- Qui ens ho havia de dir? Ja te’n sabràs avenir de no anar a munyir les vaques?
- Collons, Maria! Igual que tu! Sense fer herba pels conills, va, no estiguis per punyetes que encara serem els últims.—Agafen dues bosses de mà, grans, que en no portar cadenats no les han deixat amb les maletes per embarcar-les, i amb un gran somriure que els il•lumina la cara van poc a poc seguint la comitiva.


Des d’un racó de la sala, entre la gent, dos homes no treuen la mirada de sobre l’Adolfo González.
- Serà millor que pugem per separat—comenta l’Amadeu— a dalt ja ens comunicarem per telèfon, perquè ja saps que tenim els camarots l’un a bavor i l’altre a estribord.
- Si, no està malament, la pensada—respon el Frederic.
- Nano, quan el comissari s’ha pres tantes molèsties per preparar-ho tot tan meticulosament...
- Home, fins i tot va dir que si ens feia falta que anéssim a trobar al capità—el to del comentari del Frederic s’ha fet com amb molta precaució—ens hi pot anar la pell amb aquest paio, potser.
-No m’ho recordis, aquest malparit ens pot amargar l’existència— queda pensatiu—però també t’haig de dir que tenia ganes de portar un cas així; a la comissaria ja començava a avorrir-me tanta burocràcia—i encén una cigarreta.
- Potser tens raó, Amadeu. “Zorro o Guineu”? Per què el deuen anomenar així?
- Frederic, una guineu és una bèstia molt esmunyedissa, haurem d’anar amb compte que no se’ns escapi de les mans. Bé, ja ens toca embarcar a nosaltres. Ens han posat amb els dels segon grup. Adéu.
Els dos homes se separen i es posen a la cua intercalats amb la poca gent que encara queda per embarcar.
Es pot dir que la sala ha quedat buida. Als pares de l’Aleix i l’Arnau, els costa de marxar. Ja no poden veure els nois, s’han fos pel passadís tot contents. La mare, pensativa, segueix el seu marit que camina a pas lent, com dolent-li la separació.