X

Un relat de: ahime

No escolto i em sap greu. Només fent de no sé què davant els nens. Únics, davant dels quals no hi ha por. Tot ho analitzo dintre meu i així davant d´ells sóc l´analitzador sense títol. No escolto i em sap greu no escoltar-ne, de cançons que fan pujar a la muntanya. Per sort, tu ja ets al cim. Mires el cel i només uns núvols, més propers però tan lluny. Sempre una referència literària: Cims rúfols. I de veritat, que inevitablement, una referència cinematogràfica: Beautiful Girls. I tot va així: encadenadament: Matt Dillon i una ciutat al sud, una marrada per arribar al moll de l´ós. I abans cap predisposició, una casualitat, un oblit, potser un acte fallit, inconscient. Tots els actes fallits són inconscients? A on vols arribar? Sempre una referència literària: Paul Auster i aquell seu amic que darrera d´una porta ja no volia veure ningú més. La negació de la negació. Un parc, un vagabund, i inevitablement una referència cinematogràfica: Un rodamón més moral que material, en blanc i negre, assegut a un tamboret, davant d´ell un mirall, un reflex i un got per la meitat, a baix, ara, a sobre del taulell. I ets capaç de deixar-ho tot per continuar, ni que només sigui ara, el trencament de la continuïtat diària i volguda, no ara, que tot és un dubte entre els referents i l´alè, sempre enganxat al clatell, tan humà, tan pròxim i tan alié fins i tot els pròxims, l´alè dels quals has petonejat i també... no ho diguis, no, que la veritat és la que va dir una referència literària , el nom de la qual desconec, mai un llibre, només allò que va dir i vaig escoltar d´altri: crec que era un crític literari: n´hi ha tres, de veritats: la teva, la meva i la veritat. A què treu cap aquest memoràndum?. La carta va ser descoberta. Una carta d´amor. I és quan preguntes al psiquiatra, que sembla que l´únic que volgui es posar-se calent. Com tu, que valores el que valores en aquesta relació de noia inabastable. Voldres allò obvi: allò que et manca perquè al cap i la fi qui sap veritablement estimar sense posseir?. I ara a estimar: el pensament vola fora de tu, hi ha un xic de compassió, una racança diluïda per l´ideal desdit, d´aquella noia, dona, maquíssima, no tan maca, bonica escrit en un mòbil i en la contesta mai t´estimo. Una posessió, també com a paraula d´amor: ginebreta meva. I on s´adona que ja no estima, ni tan sols com els seus pares. I on estima més com ara, més com arribar fins aquí: From now on, apetència addictiva, Lisboa, un banc, un parc, un passejar ciutadà, un comarcal, entre joncs, silencis musicals, botons que obren pantalles, i un estiu, dos estius sense gosar estimar, perquè no en sabies, i tu també vas masturbar-te mirant l´Estrada, encara què ara vulguis fer poesia, com un saxo que sempre sona arrambat a una paret, fosca i d´olor acre a unes hores que ja són memòria. I sol, tot sol, tot esperant un record que em seduís: Secons out, un raig de sol al mes de maig, tot esperant que la noia, la dona, caigués retuda als braços de Burt Lancaster. I tanmateix un Sed Vicious, que tampoc sabia estimar, va morir per amor. A on vols anar a raure?
A beautiful girls que havien de passar a l´edat de saber estimar i hi van passar amb el dubte, d´on és el meu primer amor? I ara a estimar, convençut, que estes fent bé.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

ahime

8 Relats

4 Comentaris

8264 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor