W

Un gest sense importància, tant a prop i tant lluny, res fora d'aquí, sempre aquest aquí, tant fred vers els altres, tant allunyat de tot, una cançó, un distreure's amb un mateix i uns fills que desperten i un sexe on descansar i fora ja no plou i tu ja no hi ets i voldria dir-te amic i que veiéssis, una admiració, una importància i tanmateix enyorar-te, a estones, quan m'adono que mai més ens creuarem ni ens trobarem en casualitats possibles ni direm les interrupcions del dia, sense gaire intimar, només una presència, la nostra, feta de silencis entenedors i començar a parlar de nosaltres, no, ara no, ens faria mal i ho fem d'ella i fa temps que tot és un retret, suau, amb una certa gràcia i tu ja no hi ets i voldria parlar i forço la tristesa, però estic eixorc i no la forço perquè ploraria, plors de tristesa forçada. Encara ara sento els sentiments d'ahir, hi són i tu hi ets, assegut, contemplant una distància, no sé si lluny albires un no-res sense retorn, però et noto, en silenci, amb les sabatilles i la bata i ja no parlem, ja no cal recórrer els cinquanta metres de sol i sorra. No ens van poder admirar i fa mal no somriure i no ser i ser allò que els altres diuen que som i de tant en tant un copet, una ironia, una guixada que s'esborrarà i no haurà ningú que sàpiga que tot allò no ho senties, sóc jo qui penso el sentiment igual al teu, al meu. I ara tot en blanc, ahir, i una altra dosi, ahir; hi ets, i no ens vam aprofitar i ja no hi ets ni jo tampoc i escric a l'amic, al de sempre, aquell que em distreu i m´escolta o més ben dit l'escolto i ja no hi ets i t'enyoro les properes hores que vindran i no hi seràs i mai més els teus ulls i els meus diran allò que les paraules mai van dir i no sé, no sé, no he sabut mai perquè van deixar de transcórrer aquell sol, aquella terra, aquesta pols.