V

Un relat de: ahime

Què és el món? I jo què sé: Gent que amaga i mostra sentiments, solidaritats, explotacions, sempre contraris, ganes de abreujar, silencis no compartits, modes, preparacions, settings, solucions de continuïtat, pauses, dubtes, individualitats i colectivitats, sempre contraris, però no sempre es repel.len. Psicologies de parella, revenges, comprovar que si no t’emprenyes i vols ser compassiva, menteixes. D’allò particular a allò general, barreges, mandres. Lògica, un cert ordre, una manera de pensar que vol imposar-se, i dubtes. Pronoms assumits com si fossin personatges de la pitjor novel.la que es vol bona: jo, tu, ella i nosaltres. I així, reflexionant a la babalà, sense ganes de pregonar en qualsevol fons et mantens en una superfície ficant-hi el cap, ahimé només el cap. N´hi ha prou amb llegir les paraules en cursiva. Culpabilitats, pors, i la cerca de l´altri. Un moment per fumar tot sentint els pics de les campanes. Un reflexionar tranquil, comunitari, una gelosia apaivagada per les banyes de la literatura, treballes però no d’escriptor. Frustracions que toquen de peus a terra. Por d’enlairar-se, records. “Jo sóc millor metge amb tu”- Malgrat tot els cèntims són importants i no el diner no ho és tot!. Qüestió de prioritats i d’enganyar, tot i que sempre privaren les virtuts per tal d´anar fent. Engany consentit, a fe de què? Del dubte material: m’has fet el salt si o no? I et diuen que no i no t´ho creus. El dubte, el dubte metafísic: animal o gentlement. La civilització ens ha fet tant de mal! I tanmateix que seria de la meva vida sense els llibres i les pel.lis, sense els grups i les series, sense tu i jo. Volar a altres paratges i saber que mai serà el mateix i confundir-se per la poca creença en Déu, en la naturalesa, en tu: ple d´ordres i virtuts vigilades, por de trencar el model, ganes de saber-ho tot, de tu, model par excellence. Saber que tornarà la compassió per tu, pels altres: amors incondicionals que s´oposen a la solidaritat. No ser prou madur per fer un pacte de silenci amb la persona amb la qual dorms: D´acord, tots dos sabem que m´enganyes- Dreceres, marrades, sempre..., cançons que queden sense música. Vanitats i egoïsmes a l´espera de la mort. Després seré recorda´t. Potser, forse, peut-être i amb l´ajut del diccionari, totes les llengües. Primer buscar allò semblant, després la diferència i aquí és quan un exercit es fa enrera. Casaques vermelles, pits despullats, fum, diversió, llunyania i costa tant posar-se en situació! . Fi del primer acte. Intermedi, un anunci, un cos que aprofita per anar al wàter. Tira de la cadena, apaga el llum, va a la cuina, obre la nevera, veu un suc, l´agafa i pren un glop. Glopeja! .El dentista mana. Suprimir, afegir, fer i desfer, imaginar-se, poques vegades imaginar. Pensar que l´altre sap allò que vols amagar. De debò ho vols amagar? Recerca de la compassió. Buscar un culpable. I un innocent. Tu, per exemple- i després perdonar, i de debò no fer-lo, només fer sentir culpable a l’altra, com si tu no haguessis trencat mai un plat. Estimes i no ho saps, no saps si estimes, Le Journal d´un francès: Només sé que les he fet gaudir quan m´he comportat com una dona.- I jo vull entrar amb força. Una admiració sisplau ni que sigui una i després no saber que fer-ne, només fingir que hom es humil tot i sabent que la falsa humilitat no està bé. És un pecat, cony!. El món? una conclusió, sempre una conclusió d´alguna cosa, a l´espera sempre a l´espera del Concloure. Només canviem els noms i barregem novel.la del s.XIX amb imatges del segle XX i mentrestant actuem al XXI amb el record d´un pub del XX i una realitat no conscientment triada. Pesa tant la història! I el fons marí sempre el veus de lluny, els ulls entelats per una lleugera capbussada, pots veure peixets petits i a tot estirar una medusa, arrosegada a la vora, llefiscosa, vel de boja amb hàbits blancs que el vent empeny. I es deixa fer no sé si per cansament o per desídia, de fet sembla que vagi imaginada a la recerca d´una sorra que la matarà. És un trist final i potser fals, per què qui sap sinó s´apropat on hi ha gatzara només que per produir un èczema? . I ara sí, ara ja es pot parlar del temps, al començament no ho recomanen, experts, gent que pregonen en qualsevol fons i pensar que els seus sentiments són tan animals com qualsevol altre civilitzat!. Recança, sempre una recança per haver acabat el paquet de cigarretes. Una broma que no faci massa mal, per exemple: una ironia. De tant en tant un cinisme, no massa perquè es trist i quera. I la serietat davant de la bellesa, desarmat, trist per endavant, només de pensar que caldrà un esforç i que mai cauran de genolls per la teva intel.ligència demostrada i després només volies que t´ho demanessin, perquè encara no saben el millor. El millor no era això, el millor només era un caràcter que malgrat tot protegís, fes somriure, mostrés feblesa i no s´emprenyés quan no gosava agafar ni seduir ni veure un desmai des de el menjador estant. Demostració de crowl, braça i fer el mort sobre una onada que tapa les orelles i fa pensar a una comunió còsmica. Després vindrà el passeig per l´aigua i la sorra, un horitzó d’ombrel.les , un altre de rodó, blau, finit sense comprovar-lo, ignorant que no baixa al pou. Sensacions, totes a flor de pell i així entre culpes sense fonament, aquest rostre marginat que s´esforça per demostrar que és un bon vivant i un artista de nits solitaries, un seductor etílic, un bon pare, un sobrebò amant, un marit impecable, tendre, seductor, amant, i s´oblida de fer riure i busca l´orgasme salvatge, sempre més salvatge per tal que reis i reines s´inclinin davant del seus secrets, cops amagats que de seguida s´albiren. Aburriment, repàs, sempre un repàs amb tons obscurs. Vet aquí, que hi havia una vegada que un nen es va fer nen d´un metre vuitanta-cinc. Reproduïa, sempre reproduïa les coses no resoltes i mai va trobar la pau perquè sempre va voler estar envoltat dels altres. Va divertir-se, va patir, va fumar i va deixar de fumar, va desitjar i no va saber llançar-se al buit per pròpia iniciativa. Sempre va ser empès, com l´estranger que per tal de no triar va ser escopit, acusat, mort per accident però el poder ho pot tornar a fer. Què si va ser mort pel poder? Evidentment, sempre el poder ens mata, el poder de qualsevol concepte, qualsevol diagnòstic, qualsevol opinió. Davant del poder només podem fer un cercle i que ens convenci el poder més modern, més tecnològic, menys allunyat de la lluna, a mig camí entre dos astres, més dispensador de sofàs, comoditats, seguretats, solidari, però no gaire generós i per què preocupar-se? Mantenir una reacció, tenyida d’un cert inconformisme, en els actes i després la revolució ja vindrà en aquesta imaginació que voldria imposar-se les vint-i-quatre hores. Excuses, raons, bastons i bastonades, explicacions fàtues, la nit i el dia, el dia i el vespre, la claror i la música, la foscor i la música, encens, olor, camí i continuar en aquest tràngol que passarà, sempre esdevenint, amb sort i sense, escales mecàniques que ja no importa si baixen o pugen si no fos que entre l´aire condicionat i el sol m’estimo més el sol. Però això no vol pas dir que jo tingui raó. Seguir és esdevenir i dormir també. A qui puc adreçar aquesta carta?.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

ahime

8 Relats

4 Comentaris

8265 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor