VOLS

El vaixell Iruna va agafar embranzida; per fi era ell qui portava el timó. Havia crescut una mica i ja era capaç de mirar des d’una mica més enlaire, i de respirar un nou aire, fresc i renovat. I va inspirar i expirar tant, que fins i tot, en un dels profunds suspirs, va deixar anar el cap tant enrere que va veure el cel. I va ser just en aquell moment quan el vaixell va quedar ennuvolat de tanta bellesa. El cel, immediatament va pressentir les seves ganes de volar, d’enlairar-se més i més, i decidí enviar-li un missatge: “si vols, pots, si pots és que vols”. En escoltar-lo, el vaixell de seguida va voler alçar el vol, però pesava massa, només amb els rems no podia enlairar-se. Però, de cop i volta, trobant-se a punt d’abandonar el seu somni, va notar un munt de pressió sota la seva panxa, i mica en mica va poder agafar embranzida. Remà fort amb els seus braços, alçà les veles, arrencà l’ancla que el tenia lligat i... s’obrí el cap en topar amb una roca gegant del port. I és que el cap li bullia tant pensant si estava fent el correcte, si calia volar per sentir-se altre cop nen, si estaria abandonant allò que tant estimava... Però un cop fet el trau, tots els pensaments que tan el frenaven sortiren disparats cap a fora, i en bombolla es transformaren, per fer-lo cada cop més ploma, més aire, més lliure. No s’ho podia pas creure el vaixell. El cap ja no li pesava, els braços no paraven de remar, la panxa cada cop més allunyada del terra, el somriure, creixent i creixent. I ben amunt ja, a punt de tocar el cel, per fi pogué veure qui l’estava ajundant pressionant per la panxa amb totes les seves forces; tots els tripulants que havia anat acompanyant i que l’havien acompanyat a ell durant tota la vida; els amics, els companys, la família. I amunt, viatjà per tot el cel, per tots els paisatges. I amunt, se sentí feliç. I amunt, de tant en tant baixava, per compartir, gaudir i agafar forces per tonar a empendre un altre viatge.