Vols venir a jugar amb nosaltres?

-Brunyola? Però això on carall cau?

El Jaume no va poder evitar posar cara de que li volien aixecar la camisa, tot i que, en adonar-se'n, ho va intentar arreglar amb una ganyota que simulava el somriure d'una calavera.

-Au, va, home, ja ho sé que no és a la Cerdanya ni cap d'aquests llocs ara tant de moda. Però t'anirà d'allò més bé sortir i veure una mica de natura i caminar una estona. I a més allà menjaràs les millors botifarres que hagis tastat mai!

L'Enric, el seu company de feina i ara també de desventures nocturnes, li tustava l'esquena mentre li ensenyava les dents mig grogues de nicotina. El Jaume va canviar l'expressió i se li van entelar imperceptiblement els ulls. Certament, li calia sortir de la seva vida de llop solitari, deixar les disbauxes a que s'havia llençat d'ençà de la separació, i poder-se despertar algun matí sense el bateg incessant de la ressaca i sense la sensació que el temps se li esmunyia de les mans. Tot i que aparentava ser un home de món, i molts dels seus companys l'envejaven per la seva llibertat, ell es sentia cada cop més perdut. Ja sabem que, tot i les aparences, sovint la processó va per dins. Va baixar el cap, va mirar el terra lluent de l'oficina, i va dir un d'acord amb resignació, com el xai que sap que l'única sortida que li queda és l'escorxador.

Brunyola era el poble d'on venia l'Enric, un poblet de la Selva, perdut enmig dels boscos de alzina surera que encara entapissen part la comarca. Els seus pares, ja força vells, s'hi havien retirat després de la jubilació i ara hi vivien tot l'any. L'Enric hi anava de tant en tant, sobretot en la temporada de bolets i per les festes majors.

La idea era anar-hi a fer vida de poble. La casa era gran, i ara que ja estava força avançada la primavera, prou acollidora. Volien marxar el divendres al vespre, i tornar el diumenge havent dinat. Res de festes, ni mòbils, ni televisió. El Jaume va agafar quatre llibres pensant que segur que no sabria que fer i que com a mínim podria trobar refugi en alguna història ben tramada.

Van arribar quan ja començava a ser fosc, quan la llum del crepuscle transformava les ombres en formes amenaçadores, i la impressió inicial era de ser en un llogaret de mala mort. Un únic fanal il·luminava la plaça major, una mena de quadrilàter mig destarotat i desequilibrat. La casa era a les afores, envoltada de bosc, a la fi d'un camí ple de bonys i amb tot d'herbes creixent entre les roderes. Si no fos perquè l'Enric parlava entusiasmadament dels seus records d'infantesa tot senyalant-li una font on de petits quedaven per explicar-se històries de por, un arbre sota del qual ell assegurava haver-li pres la virtut a una noia o bé un punt de llum on ell deia que hi havia el casalot d'un dels homes més rics de la comarca, el Jaume hauria cregut que s'havien perdut al mig del bosc. Després d'una corba molt pronunciada, però, va aparèixer el mas familiar de l'Enric.

Era una casa pairal de les que encara es poden trobar a les comarques de la selva. Robusta, amb finestres petites per no deixar entrar el fred ni la calor, i amb una portalada que podia aguantar el pas dels segles. Més tard l'Enric li va mostrar la clau que encara utilitzaven, de més de dos quilos de pes, per obrir la porta d'entrada. Com que pesava tant, mai la portaven a sobre, i la deixaven amagada rere d'una pedra que encaixava perfectament amb la pared just a sota de la finestra.

Els pares de l'Enric eren gent molt hospitalària, de la que està acostumada a oferir un got de vi al viatjant que passa despistat per aquells verals. La mare, menuda i bellugadissa, de seguida li va agafar la bossa d'esport on havia encabit la poca roba que havia portat i els quatre llibres, i la va deixar a la vora de la llar de foc, mentre els apressava a seure a taula on els esperava una escudella. El pare, molt envellit, li va donar la mà amb una força inusitada i li va oferir un cadira rústega però força còmode.

L'escudella, amb botifarra negra i cigrons, el va reconfortar, i el vi, espès, i roig com la sang d'un brau, li va esborrar l'aprensió que l'havia envaït d'ençà que havien arribat. Es sentia molt còmode, allò eren figues d'un altre paner, a la vora de la llar de foc, amb la panxa plena i el cap endormiscat.

Després d'una conversa intranscendent es va disculpar dient que es sentia molt esgotat, i va pujar a la seva habitació. Es va quedar adormit de seguida, sota múltiples capes de mantes, màrfegues i cobrellits, com feia temps que no li passava, i a unes hores en les que normalment començava a sopar.

L'endemà al matí, just quan el sol començava a despuntar, es va llevar ple de vigor i amb ganes de caminar. A la casa tots dormien encara, així que va fer un mos, una mica de pa i un bon raig d'oli, i va sortir a fora l'era. Es sentia la piuladissa dels pardals que esverats es remullaven en un bassal proper, i de fons els esgüells dels porcs cridant de fam.

Va començar a caminar en direcció al bosc, tot seguint un caminet que es perdia entre els arbres. El terra era sec, polsós, amb mates de bruc i de romaní que cobrien l'espai entre les alzines. Al cap d'una estona el camí es tornava més ombrívol, i baixava lentament cap a una zona humida, on s'entreveia, entre els esbarzers, un petit rierol amb molt poca aigua.

Va ser aleshores quan la va sentir per primer cop. Era una veu dolça, infantil, entonant una tonada que li era vagament familiar: "Si n'eren tres petits infants, varen anar a espigolar els camps..." Va encaminar les seves passes cap on em semblava que sortia aquell so. Un corriol gairebé imperceptible seguia primer el curs del rierol, però després s'endinsava cap a la boscúria. Feia bastant temps que ningú hi passava, i es va esgarrinxar amb els matolls que, com les ungles d'una pantera, semblava que volien impedir-li d'avançar. Després d'uns dos-cents metres de lluitar amb la vegetació, va anar a parar a una petita clariana. Ara sentia la veu molt més clara, i també unes rialles límpides i fresques, i un xipolleig com si algú estés picant amb el palmell de la mà sobre l'aigua.

De sobte va sentir un "xssssttt" i una veu que murmurava "ja ha arribat, ja ha arribat!". Li va semblar que parlaven d'ell, i va córrer en la direcció a les veus. De cop, just davant seu, va veure un llac petit, d'aigües fosques, envoltat totalment d'arbres centenaris que, amb lianes penjant just fins acaronar la superfície de l'aigua, feien com una mena de tendal, de protecció cap el món exterior.

L'aigua encara es movia amb lleugeres ondulacions, com si un moment abans algú n'hagués sortit ràpidament. Però aleshores el silenci era total. El Jaume va donar tota la volta al llac i no veié res estrany, ni cap indici que hi hagués hagut ningú des de feia estona. Del llac no en sortia cap camí, voltat totalment pel que només es podia anomenar una selva, densa i impenetrable. Després de seure una estona a la seva vora, tot llençant pedretes i observant els cercles concèntrics que formaven al caure a l'aigua, es va aixecar i va tornar caminant pensatiu cap al mas de l'Enric.

Quan va arribar els va trobar entaulats, menjant un esmorzar abundant, amb llonganissa i pa amb tomàquet. L'Enric li va preguntar on havia anat i si feia estona que era aixecat.

-He anat fins el llac. M'ha costat d'arribar-hi, però valia la pena. Llàstima que el camí estigui tant poc senyalitzat! M'ha semblat que hi havia uns nens banyant-se, però han desaparegut totalment abans que els veiés, imagino que per algun camí mig amagat...

-Llac? Quin llac? Aquí no n'hi has pas cap, de llac! Que no veus que estem en una zona molt seca? Només hi ha un petit rierol que no té gota d'aigua la major part de l'any! I m'estranya que t'hagis trobat a ningú a aquestes hores. A més, si has anat cap al nord, allà només hi ha bosc. Ni cases, ni llacs, ni gairebé camins. Bosc i més bosc, i prou! - va exclamar l'Enric amb vehemència. I va afegir - Segur que t'has quedat adormit a sota una alzina i ho has somiat tot!

El Jaume va insistir una miqueta, però al final va decidir no donar-hi més voltes, i es va afegir a l'esmorzar. Una estona més tard, es va trobar el pare de l'Enric assegut a l'era, mirant cap al nord amb els ulls entelats.

-Així que els has vist, no? Clar, ja vaig intuir només veure't els ulls de somiador que tu eres un candidat perfecte. I ells ho saben. A l'Enric no li diguis res, és un ignorant, mai no ho podrà entendre, ell només veu el que té davant del nas i encara. Potser per sort no ha heretat la meva estupidesa, no és gens somiatruites, és com la seva mare, segur dels seus passos i clavat a la terra.

Després de dir això, va tornar a mirar cap a l'horitzó. Estranyat, el Jaume va començar a interrogar-lo, que qui eren aquells que havia vist, o sentit, més que vist, i que és el que ells sabien, i com. Li va suplicar que li digués alguna cosa, que l'ajudés amb alguna explicació més concreta. Però ell només contemplava el bosc amb la mirada perduda i amb mig somriure a la cara, sense dir res de res. Finalment, es va girar un moment cap a ell i va fer una sentència que el Jaume recordaria durant dies i dies.

-Un dia els veuràs. I hauràs de decidir. Només hi ha una oportunitat, només una, jo la vaig desaprofitar, i tot i que en aquell moment em va sembla la decisió correcta, al final es va girar la truita i ja fa uns quants anys que no m'ho puc treure del cap. Pensa-ho bé, tindràs uns dies, unes setmanes potser, i després hauràs de decidir.

Dit això, es va sumir de nou en un silenci exasperant i no va haver-hi manera de treure'l d'allí.

La resta del dia la van passar tal com havien previst. Van anar a visitar el poble i l'Enric li va ensenyar tots i cadascun dels edificis, entretenint-se amb les seves històries. Després de dinar varen jugar una estona al dominó al bar del poble amb una colla de vells que semblaven xarucs però que els varen plomar de valent. Després, una estona rellegint a Thomas Mann, just abans de baixar a sopa
r. Com el dia abans va anar a dormir prou d'hora, però aquest cop no parava de donar voltes al llit, recordant el que havia sentit al bosc i les paraules del pare de l'Enric.

L'endemà al matí es va despertar molt tard. Quan va baixar, els va trobar a tots tres esmorzant, i fent-la petar animadament.

-Que, avui se t'han enganxat els llençols, eh? Au, vinga, menja alguna cosa que ens queden poques hores per marxar. Avui anirem a fer un tomb pel bosc, i ens acostarem a la tossa d'en Miquel. Des d'allí dalt podràs veure les vistes de la comarca!

Varen sortir a caminar, l'Enric animat i el Jaume pensarós. Al cap d'una estona es va adonar que passaven pel torrent on s'havia desviat el primer dia, i va decidir ensenyar-li a l'Enric el llac famós. Però per moltes voltes que va donar va ser totalment incapaç de trobar el corriol que duia al llac, mentre l'Enric anava remugant que allà no n'hi havia cap de llac ni res semblant. Després de veure el paisatge, varen tornar a dinar, i tot seguit varen tornar cap a ciutat, per tal de no trobar-se caravana.

Els dies següents el Jaume no es podia treure del cap tot el que li havia succeït. Quan plegava de la feina, anava a un cafè de Riera Blanca i es passava l'estona contemplant a traves del cristall com passava la gent atrafegada, o passejant un gos, i com les parelles, agafadetes de la mà, s'anaven fent magarrufes ignorants de que una flor no fa estiu, ni dues primavera, i que al final acabarien o bé sols o bé emprenyats i fent-se la punyeta l'un a l'altre. No podia deixar de pensar que hi havia una altre opció, que potser podria tornar a un món de somnis i recuperar la infantesa que mai havia tingut, iniciar un viatge cap a un lloc on sols uns pocs poden anar, marxar per sempre d'un món que ja no era el seu, si ho havia estat mai.

Al cap de dues setmanes donant-li voltes i voltes va decidir tornar a Brunyola, al llac, decidit a descobrir que hi havia darrera del que havia sentit i del que el pare de l'Enric li havia insinuat. Es va aixecar molt d'hora, molt abans que sortís el sol, i va conduir fins a Brunyola en plena nit. Va aparcar quan el dia es començava a tenyir amb les llums de l'alba, a la vora del mas de l'Enric.

Caminava com enfebrat, com si tot allò no fos més que un malson molt real, massa real. Quan va arribar a la vora del rierol va tornar a sentir aquella veu deliciosa que cantava la mateixa cançó, que ara ja recordava perfectament "...mireu el que els va succeir, que es varen perdre pel camí". Va trobar el corriol en un moment, i va fer d'una revolada els dos-cents metres ignorant les branques que li esgarrinxaven els pantalons i la camisa. Corria, no!, volava, totalment segur de la resposta que havia de donar a la pregunta, fos la que fos.

Quan va arribar al llac, els va veure. Eren un colla de nens, deu o dotze a tot estirar. Es varen girar, rient, amb una rialla encomanadissa que omplia l'aire.

-Au, va, vine! T'estàvem esperant! Vols venir a jugar amb nosaltres?

-Sí, hi tant, vinc ara mateix!

Es va llençar al llac de cap, sense desvestir-se, però al travessar la superfície cristallina de l'aigua es va adonar que estava nu i que el seu cos era el d'un nen com els altres.