VOLA, VOLA!

VOLA, VOLA!!

Vaig néixer junt amb altres germans, en una habitació inhòspita, i de seguida ens van apartar de la resta. Vam estar esperant el nostre destí, pacientment, amb una certa angoixa perquè no sabíem on aniríem a parar.

Passat un temps, no sé quant, ens van repartir a diferents llocs. Jo, només volia volar, però només ho podia fer amb ajuda i amb llibertat total, i allà no n’hi havia.
Un dia vaig somiar que Déu em deia que havia nascut per fer el bé. Des d’aquell dia que no hi vaig parar de pensar: com podia fer el bé, jo tan insignificant?

El temps continuava passant, i jo esperant aquell moment que m’havien anunciat.

El meu desig era el de sempre, volar per trobar el meu camí. Aquella casa que m’havia acollit era freda i trista, només volia fugir, fugir, fugir i volar. Ara ja no estava amb els meus germans. Un dia una mà n’agafava un, un altre dia un altre, fins que cada vegada érem menys; amb la por al cos de no saber on aniríem a parar. Quan vaig quedar sol, em vaig desesperar. Vaig estudiar aquella casa, tots els seus racons, pensant només on podria amagar-me per emprendre el vol.

I, va arribar el dia que em va brindar l’ocasió. Ells havien sortit i la finestra era oberta. Feia molt de fred, ja estàvem a desembre. Aviat seria Nadal. Un cop de vent em va animar a sortir a l’exterior. Eren les sis de la tarda i ja era negra nit, però les llumetes de colors dels carrers guarnits em van donar la benvinguda.
Em sentia estrany; era la primera vegada que sortia sol: una aventura m’esperava. Primer em vaig deixar arrossegar per terra. El vent no era gaire fort com per poder aixecar el vol. Quin enjòlit!! Per fi lliure!

A poc a poc vaig anar agafant embranzida, i vaig passar per sobre dels caps de la gent que caminava atrafegada, era tan emocionant... El temps passava i es feia molt tard, volia tornar enrere però ja no em recordava del camí. De sobte, vaig sentir uns plors de dona i de una criatura. M’hi vaig acostar seguint el seu so.
En un racó, vaig veure aquella dona abraçada a un nen que deia:

–No ploris fill, ens en sortirem. S’acosta Nadal i Déu no ens pot deixar abandonats així. Hem de tenir fe. Diuen que no hi ha un Nadal sense un miracle. Segur que et podré comprar la medecina que t’ha receptat el metge. No ploris, fill meu!
La meva mare sempre m’explicava que tots tenim un àngel de la guarda i que sovint, quan l’invoquem, ens fa arribar la seva ajuda; només hem d’estar atents al seu missatge.

–Mama: tinc molt fred! No em trobo bé...

–Sí, fill! Acostat ben fort a mi. Jo et donaré escalfor...

Pobre gent! Em sap greu no poder-los ajudar. No és just tant patiment. Oh, el vent no m’empeny prou fort i noto com vaig baixant. M’estic mullant amb aquestes guspiretes de neu que cauen. Aquesta musiqueta de Nadal m’entristeix. Ai, que caiiic...

–Mama!, mira, un paper del cel!

–Fill!!! Són cinquanta euros!!! Ara encara podrem anar a la farmàcia a comprar el medicament que t’han receptat.

–D’on ha caigut aquest bitllet, mama?

–No ho sé...

–És de l’àngel de la guarda? Potser ha estat ell, oi?

–Sí, fill: és el que deia la teva àvia. Potser és el miracle de Nadal que tant esperàvem... Corre, anem a la farmàcia!

Ara sí que sóc feliç, encara que hagi de perdre la meva forma. Ja he acomplert el meu destí. Ser àngel de la guarda no és gens fàcil; quan has fet la “feina encarregada” has d’estar disposat a canviar de vestit sense saber quin et tocarà i pensar que la missió que tenies s’ha acabat i en vindrà una altra de nova.


FELICES FESTES DE NADAL!!!!!
MARIA TERESA GALAN (Materile) - NADAL 2014