VIUREU EN PRÒPIA PELL !

-Que fort mare, saps que ha fet en Jan? - s’ha menjat un tros de pa que hi havia a la paperera del pati!
-A lo millor tenia gana, no creus?
-Apa mare, per molta gana que tingués això és fastigós!
-Has pensat que a lo millor a casa seva no els hi arriben els diners per poder comprar esmorzar i que potser en prou feines poden dinar?
-Si home, em faràs creure que tampoc sopa, apa mare, quins pensaments tens!
-Per cert Àlex – li diu la mare -demà al matí et posaré pa per esmorzar.
-Pa? mare, perquè m’ho dius això? – si me’l poses, no me’l menjaré, ja saps que vull una pasta!
-Dons si no te’l menges, t’hauràs d’esperar fins al migdia, que per cert, a partir de demà, vindràs a dinar a casa, ja no dinaràs al col•le.
-Ah, millor, m’agrada molt més el que fas tu, que no pas el que em donen allà.
Arriba l’endemà i a l’hora del pati l’Àlex busca l’esmorzar a la motxilla. Confia trobar la pasta que cada dia porta però, no és així, només hi troba un tros de pa, com li havia dit la mare, un tros de pa i un tallet petit de xocolata, res més.
Amb ràbia es queda la xocolata i llença enfurismat el pa. No triga a veure en Jan que, amb una mica de vergonya, el recull i se’l posa a la boca.
-Que n’ets de fastigós! Pensa interiorment.
Va passant el matí i comença a sentir gana, cada cop més gana. Arriba l’hora de plegar i se’n va corrent cap a casa, necessita dinar, no pot més.
Arriba a casa i veu tres plats a taula. Sorprès pregunta:
-Mare, que dinarà amb nosaltres el pare?, que té festa avui?
-Avui i cada dia Àlex, ja no té feina.
-Com que no té feina? Vols dir que no anirà a treballar?
-No, la seva empresa a tancat i tant ell com els seus companys s’han quedat al carrer.
La resposta de la mare el deixa atònit, no ho acaba d’entendre bé, com és possible que no tingui feina? – segueix pensant i es pregunta, i com portarà diners a casa?
Mentrestant la mare va servint el dinar. Al veure un plat amb un caldo una mica espès i cap tipus de tall d’acompanyament, pregunta:
-Mare, que dinarem això avui?
-Si Àlex, això és el dinar, darrera et faré una truiteta.
Menja devorant-ho tot i en acabar, veu un plat amb la truita que li ha comentat la seva mare, tot i que veu que només en hi ha una, la que li serveix a ell. Apart, ja mitja barra de pa que els seus pares van sucant a la sopa.
-Mare, que no mengeu res més vosaltres?
-No Àlex, avui ja hem dinat.
-Però que passa mare, que vol dir tot això? ni que fóssim pobres demanant caritat!
-De moment, encara podem posar el plat a taula fill, li respon el seu pare –això no vol dir que aviat fins i tot també tinguem problema per fer-ho.
-I com és que de cop i volta hem de viure d’aquesta manera?
-De cop i volta no fill, ja fa temps que ho anem passant malament però ara, ja és definitiu, se’ns ha acabat el benestar i ja ens podem oblidar que qualsevol tipus de luxe. Encara donem gràcies de poder atendre les nostres primeres necessitats.
L’Àlex es nega a voler entendre el perquè d’aquella situació però interiorment, molt interiorment, pensa que no tornarà a llençar el pa de l’esmorzar i no sap perquè, però deixa de considerar fastigós al Pol...

Gemma Matas