Viure?

Viure és estar viu… haver nascut… ser aquí on ets… però de què serveix tot això si no vius com vols viure? Viure és tenir vida. Molt bé… però tenir vida… què és tenir vida? Tenir vida és tan sols estar viu? Jo diria que no. Jo diria que tenir vida és alguna cosa més abstracta. Una cosa que et fas tu sol. Tens vida si en vols tenir. Tens vida si tens el què vols tenir i per tenir el què vols tenir has d'aconseguir-ho. Podríem dir, doncs, que tenir vida és tenir el què vols. Podríem definir vida com "el què vols"? Jo diria que sí. Perquè si no... de què serviria viure si no tens el què vols, si no ets feliç, si no estàs content sent el què ets...? Allò que et repeteixen molts cops: "Viu!" Viu...? Però si ja estic viu ja visc, no? No... perquè si no... de què serveix viure si no gaudeixes de què vius? De res... No serveix de res viure per viure, menjar per menjar, parlar per parlar... Has nascut, sí. Ets aquí on ets, també. Tens vida? Això ja és una altra cosa. Pots tenir-ne o no tenir-ne. D'acord; ets un ésser viu... però no necessàriament tens vida. La vida està feta per gaudir...? I per què has nascut? Per viure? I de què et serveix a tu viure si després moriràs? Per gaudir-ne? Doncs perquè fer guerres, per què treballar, per què ser rics, per què...? Si igualment, acabaràs morint. De què et servirà fer una guerra? Tenir més diners? I de què et servirà treballar...? Tenir més diners? I de què et servirà tenir més diners? Gastar-te'ls tots viatjant, i comprant-te el cotxe més nou, la roba més cara, la casa més gran... I de què et servirà tot això? Per morir? Et servirà per morir feliç? Potser sí... però, per què morir feliç? I per què ser feliç? Per no patir? Tot s'acaba. La teva felicitat s'acabarà algun dia quan moris. El teu patiment també s'acabarà quan moris... Tot s'acaba. Per què començar una cosa i fer-la interessant si igualment s'acabarà? Per gaudir-la mentres duri? I per què gaudir-la mentres dura i no patir-la? Per ser feliç o per gaudir d'una felicitat que s'acabarà? Possiblement. Els humans som així. Volem ser feliços... però intentem ser-ho d'una manera equivocada... Què és el què ens fa feliços? Els diners, les guerres, el poder... Som egoistes. La majoria som egoistes. Sentir que tu ho tens tot i que els altres no tenen res. Que ets molt més important que ells. Sentir-te orgullós de ser més llest i més ric. Això és el què ens fa ser feliços. Però penseu que realment la felicitat s'aconsegueix així? Per què uns bons pares ho donen tot pels seus fills? Per què ells siguin feliços, no? Això vol dir que uns bons pares són feliços fent feliços als que estimen. I els fills són feliços veient feliços als altres. O no és així? Tu si pel carrer veus una parella abraçada que s'estima no et sents bé? No penses "són feliços... quina sort que tenen!" i estàs content de què siguin feliços? O t'estimes més veure'n uns que s'insulten i s'escridassen i pensar "per què?"? No ets més feliç veient-ne uns que s'estimen i que són feliços que uns que s'escridassen i ploren? Això què vol dir? Que tu ets feliç quan veus que els altres ho són. Doncs, si això és així... per què hi ha guerres? Per què lluites pels diners? Per què...? Incomprensible. Per què hi ha gent que pensa que els diners fan la felicitat? Si tens molts diners però estàs sol, tothom et gira la cara, i ningú t'estima... seràs feliç? I si ets pobre però tens un munt d'amics, un munt de gent que et fa costat i t'ajuda a trobar feina, i a poder fer alguna cosa per almenys tenir una casa? Qui és més feliç? El pobre estimat o al ric que està més sol que la una? I per què haver-hi un pobre i un ric? El pobre és més ric que el ric perquè té un amor que el ric mai tindrà. El ric és més ric que el pobre perquè té uns diners que el pobre mai tindrà. Sense diners no pots menjar, i sense menjar mors... però sense amor no pots ser feliç, i sense felicitat... no vius, no tens vida... però no mors. El problema és que la gent no s'adona de tot això. Ningú se n'adona de tot això. Ningú s'adona que no val la pena lluitar per aconseguir diners i diners i diners... si igualment acabes morint. Ningú no s'adona que el què sí que cal aconseguir és amor... per fer que durant la vida visquis... encara que després acabis morint. Tots acabem morint: siguis més ric, més pobre, més vell, més jove... Uns abans que els altres. Un pobre morirà abans que un ric perquè si es posa malalt no tindrà diners per pagar-se un metge, si té gana no podrà comprar menjar... però... de què li servirà al ric estar viu si no té una raó per la qual viure a part dels diners? De res... no li servirà de res.
Jo ara estic dient tot això i ser que hi ha moltíssima gent que no pensa com jo. Però evidentment al món hi ha gent, i gent, i gent... I tal com jo respecto i escolto la manera de pensar d'altres persones, també aquestes persones poden respectar la meva.
Diria una última frase: "Per què estar viu si no vius?" És diferent estar viu... i viure. O això penso jo. És clar que cadascú té maneres diferents de pensar. I tothom hauria de tenir dret a expressar la seva. Però no... els poderosos quan senten que algú diu alguna cosa que no li agrada... ja està! Ja criden, ja es posen nerviosos... I per què no respectar que hi ha diferents maneres de pensar si realment hi són i ningú no ho pot canviar? Pel poder? I per què tenir poder si algun dia s'acabarà? Per ser feliç? Realment el poder et farà ser feliç? Però... què és realment la felicitat?